Escollir

Un relat de: Cau de lluna

Els llums de l'escala no funcionen. Les bombetes del replà dels pisos imparells estan enceses tot el dia i tota la nit. Al entrar em pregunto perquè continuo prement l'interruptor si no serveix de res. Al arribar al tercer, bombeta encesa, desplaço la clau petita i em cau una llàgrima. Vinc del cinema i s'ha fet de nit. Fent els quatre carrers que em separen del cinema anava assajant què escriuria, però ara les lletres s'encallen gola avall i em sento perduda, com em sentia enmig de la sala buida d'un dilluns mandrós.
Havia de ser trist i plovia dins una pantalla tremolosa i a uns carrers plens de flors.

La pel·lícula ha estat com la carícia d'algú que se'n va.

Belles imatges transcorrien davant meu i jo no podia deixar d'absorbir-les. M'he empapat de la tendresa de l'amor que neix, de l'egoisme de la supervivència de l'ànima, de la desgràcia de fer-se vell, de morir, al cap i a la fi. I pot ser sigui això el que m'ha impressionat més: fer-se vell. Desentendre els dies passats en un flux d'instants presents que es dilueixen. M'imagino el mar. Passos petits, l'un al costat de l'altre, dos ànimes que es troben i no saben com tocar-se. S'apropen i s'allunyen i es fan mal, perdent el més preuat: el temps. Dies que ningú els tornarà, la vida s'escapa, fins i tot per sobre el tòpic del mateix. Trucades que no es fan, gestos que em recorden i una olor.
I m'he acollonit, morta de por no he parat de plorar en silenci durant l'ultima hora. M'ha fet por sentir-me gran, haver perdut la vida i sentir que encara em queda tant per fer. O haver fet i sentir-me igual de perduda. Potser no m'ho havia volgut plantejar mai, tantes vegades em parles de que no t'agradaré quan sigui gran que em fa por pensar-hi. Fingeixo una seguretat de dona madura i et repeteixo la dita de "gallina vieja hace buen caldo"...però, a qui li agrada el caldo?
I és clar que em faré gran!, i fins i tot vella, i el meu cos es desentendrà de mi i jo ploraré les ferides del que un dia vaig ser. Per això la por. Perquè la sensibilitat continuarà dins meu, dins el meu cap i em miraré al mirall i ja no hi seré. I segur que pensaré que van passar els anys i em vaig deixar mitja vida per escriure, a tothom li passa. Però, i si no ho puc suportar? Em fa por la tristesa que vindrà, els dies que no sabré com gastar i les nits inacabables dels anys que ja no tindré son, perquè seré gran, i tothom sap que la gent gran no necessita dormir tant.
I tu què faràs, amor? Ploro pel dia en que em no em vulguis tocar, en que em miris i no hi vegis res.
Saps? No és just que ara sigui guapa i no hi siguis.

I que això no et posi trist, com sempre: el patriarcat farà que tu t'emportis la millor part de la història. Jeje.
[M'ha de venir la regla i m'embriaga la sensació de veure-hi una mica més enllà. Hauríem de destruir la idea de que estar hipersensible només té coses dolentes, a mi, de vegades, m'encanta!)
Sona Cat Power, i jo cada vegada estic més lluny. Acabo d'escriure i es descorden les dotze en punt al campanar de la catedral.

Sento que t'estimo una mica més encara.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Cau de lluna

Cau de lluna

15 Relats

24 Comentaris

15122 Lectures

Valoració de l'autor: 9.38

Biografia:
Vaig néixer un dia d'octubre a les 5 del matí. La meva besàvia m'explicava que aquell dia hi havia una immensa lluna foguejada penjant del cel i que això em feia ser com sóc. Llavors no li feia massa cas, ara enyoro les seves supersticions.

S'ho inventava tot, ella. Ara jo.

Invento personatges i situacions. De vegades les escric, de vegades es perden.



+info
www.calaixdesordenat.blogspot.com