La Xoreta

Per entrar al que en podíem dir casa seva havies de pujar dotze o tretze escales, ben enganxades a la pared de la casa veïna. Lo primer que trobaves al entrar era la llar de foc i una cuina petita i , més amunt , un petit dormitori amb un catre i un armari encastat a la pared.
La mestressa d’aquella casa vivia sola i no feia mai cap festa: Era una dona petitona que , de bon matí ja sortia; anava al corral que, per cert, era molt millor que el lloc on vivia. Feia sortir les dues cabres i los cabridets ,quan en tenien, i marxava cap el bosc.
Allà recollia llenya i branques tendres per les cabres i , a migdia, tornava a casa. Sembla que poca cosa menjava, ja que ningú no l’havia vist comprar res que no fos pa.
Hi havia gent que creia que només s’alimentava de la llet de les cabres, del formatge i del mató.
Jo sempre l’havia vist vestida igual que les velles d’aquell temps: mocador negre al cap, a l’hivern una manteleta gruixuda, faldilles llargues de color de gos quan fuig i espardenyes esfilagarsades.
Era una dona sociable i carinyosa però no semblava gens alegre.
Ni al poble ni a fora se li coneixia cap parent; era vídua des de molt jove i deien que havia tingut un fill que de gran es feu pastisser. Ella, amb los seus estalvis ,li havia fet fer un casa amb forn de pa i la botiga.
Lo noi es va casar i va marxar amb la seva dona a Amèrica i mai més se’n va saber res.
La Xoreta, que vés a saber quin era lo seu nom real, estava ben sola al món .
Almenys tenia la sort que tenia bona salut, però la seva mirada reflectia l’enyorament i la soledat en què es trobava.
Es creia que tenia alguns estalvis gràcies als cabridets que venia i lo poc que gastava.
Quan ja era molt vella una veïna la va acollir a casa seva i la va cuidar amb gran afecte com si es tractés d’una filla.
Quan van evacuar Baldomar , la va recollir una dona a Barcelona, i , quan vam poder tornar al poble va venir amb natres en lo tren fins a Tàrrega.
Al tornar a peu des d’Artesa fins a Baldomar, al passar per l’indret d’Alentorn, feia anar el cap amunt i avall pesarosa i no parava de dir:
- Quina olor dolcenca de mort que se sent!
I tenia raó perquè la terra estava plena de morts d’aquella guerra terrible com ho són totes.
La Xoreta encara va viure molts anys. Era freqüent veure-la de bon matí carregada amb un feix d’herba i seguida per unes cabres i uns quants cabridets, que eren la seva més fidel companyia.
Casa seva fa molts anys que ja no existeix, com tantes altres cases del poble.