Lo confitat

Un relat de: marebloody9
Feia poc que havia mort lo nostre pare i en aquell temps era costum que tots los familiars pròxims vestíssim de dol. La mare, com vídua, duia també un mocador al cap de color negre. Semblàvem tots una colla d'escarabats.
Com que no teníem diners la roba es tenyia fent-la bullir amb unes pastilles de tint que deixava pigment i freqüentment embrutava la pell dels que la portaven.
Natres estàvem força ensopits i aquell color de roba no mos ajudava gaire a sentir alegria.
Un dia a la tarda es presentaren a casa uns militars de la República, mudats, amb polaines altes i corretges i cinyells força lluents.
Sense trucar a la porta es van enfilar escales amunt com si natres no hi fóssim
Seguiren la casa i deien:
-Aquí la cuina, allà el menjador dels oficials, que dormiran al pis de dalt. Los sergents s'estaran a l'església i com que és a prop no costarà gens de portar-los el ranxo.

La mare los mirava tota confosa i amb llàgrimes als ulls els preguntà:

- I los meus fills i jo on mos estarem?

Un dels militars respongué:

-Ja vos arreglareu i si no esteu contenta, ja podeu marxar!

Molt preocupats en veure plorar la mare mos vam arraulir tots cinc en una de les cambres de casa, de les que tenien sala i alcova. L'endemà, un dels militars em va preguntar:
- Lo teu pare o lo teu oncle era lo capellà?.

Jo li vaig respondre que lo pare havia mort, i que mai no havia estat capellà.

Un altre militar va preguntar --ho també als meus germans, obtenint la mateixa resposta.
Es veu que es van confondre ja que es pensaven que casa nostra era la rectoria quan era en realitat la casa del davant .

Quan van comprendre que nosaltres no teníem res a veure amb lo clero, lo comissari va cridar a la mare i es va disculpar:
-Perdoneu , mestressa, mos vam equivocar i mos havíem fet a l'idea de tirar-vos al carrer. En fi, ara ja estem instal•lats i mos haurem d'acostumar los uns als altres.

Lo cuiner de la companyia , que recordo es deia Moncusí i era de Barcelona, es va convertir en lo nostre protector. Quan la mare no es trobava bé, fins i tot mos feia lo menjar.

Un dia, a l'hora de dinar, lo cuiner ja tenia la taula parada pels oficials i amb ells entraren tres dones que, per la manera de vestir i d'anar maquillades no calia preguntar quin ofici tenien.
Lo cuiner els va anunciar que aquell dia no dinarien, i els va esbroncar dient-los:
-Mai no hauria pensat que fóssiu homes de tant poc coneixement: En aquesta casa hi viuen una mare amb quatre criatures i vosaltres hi porteu unes meuques?. Queda clar que si elles no marxen, aquí no es dina.

Marxaren amb lo cap cot i de moment va quedar una certa tensió entre ells, però lo cuiner es veia que dominava la situació.

Al cap de poc temps, matarem lo porc i vam tancar la vianda al rebost amb pany i clau, però la mare patia perquè havia de fer lo confitat i amb tanta gent que voltava per casa no sabia com fer-ho.
Lo cuiner la va animar dient que ja l'ajudaria..

Un matí ben d'hora, va penjar la caldera mig plena d'oli a la llar. Quan ja bullia, hi va anar posant los trossos de llonganissa, llom i costella la sal i lo pebre.
A mida que s'anava cuinant tot desprenia una olor que s'escampava per tot casa i despertava los sentits.
Amb l'ajuda del cuiner, va despenjar la caldera .Lo confitat ja estava fet, i només calia que es refredés una mica abans d'omplir les tupines.

En aquell moment es va sentir lo soroll que feien los avions i la mare mos va cridar i vam anar cap a la vinya a posar-nos a refugi.
Ella, però ,se'n va recordar del confitat i va entrar un altre cop a la cuina on es va trobar la caldera ben guardada per uns quants soldats i lo cuiner entre ells que s'eixugaven los bigotis i que no podien dissimular la cara de satisfacció després d'haver fet un bon tast del confitat.
Vingué un dia que l'Estat Major va reunir a tots los caps de casa i va ordenar que aquella mateixa nit tothom havia de deixar lo poble i marxar refugiats cap un altre lloc.

Aquells soldats mos van portar amb ells fins a Sanahuja i allà mos vam separar per sempre.


Comentaris

  • Labase de la memòria[Ofensiu]
    franz appa | 26-09-2013

    Amb molt agradable sorpresa descobreixo la mare de la bloody maruja gràcies al teu molt atent i generós comentari. També veig que domina a la teva pàgina la memòria dels anys de la teva infantesa, anys convulsos i plens d'història amb majúscules, que són també els anys d'infantesa de la meva mare, la memòria de la qual va desaparèixer per una cruel malaltia. Compartiria amb tu l'edat i el fet d'haver perdut el pare ja abans de la guerra.
    És molt important transmetre aquests records,i més si s'escriuen amb la vivesa i naturalitat que tu ho fas, i a més amb el tresor d'una llengua que ens remet directament a la memòria viva.
    Així que m'uneixo al prec de la filla i de la nonna Carme perquè mantinguis ben activa aquesta pàgina i ens relatis les experiències pròpies, les experiències col·lectives, les que formen la base de la nostra memòria col·lectiva.

  • Hola marebloody ![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 20-12-2012

    M'alegra molt veure que ja estàs bé. A ra ves molt en compte i no et tornis a refredar.
    Tots aquests records de la guerra , no has pensat mai en fer-ne un llibre ? La teva manera d'explicar-los m'encanta, i penso que agradarien a molta gent.
    Molt bones festes i una forta abraçada a les dues.

l´Autor

Foto de perfil de marebloody9

marebloody9

15 Relats

39 Comentaris

12443 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Vaig nàixer l'any 25 a La Noguera.
Sóc mestra i m'agrada molt llegir.
La meva filla m'ha animat a escriure relats .Compartir-los amb vosaltres em farà molt feliç ..A la foto em veureu amb la Bloodymaruja i un pastís amb poma, panses i nous.