Lo soldat de Seròs

Quan les tropes de la República ja gairebé estaven derrotades, molt sovint passaven pels pobles grups de soldats desarmats que es retiraven del front. Anaven bruts i estaven famolencs però no molestaven ningú. Un matí , la mare anava al corral de l'era a donar menjar a les gallines i va veure assegut al rodet un soldat , cap cot ,que estava plorant.
La mare li preguntà què li passava i ell va dir que no havia pogut seguir amb els companys perquè tenia els peus inflats , plens de llagues i ben just podia caminar.
Aquella nit havia dormit a l'entrada d'una casa , sobre l'albarda de les mules i estava molt desorientat.
Ella es compadí d'aquell xicot tan afligit i li digué:
-Si vols venir, et curaré les ferides i et podràs estar a casa mentre et calgui. Lo meus fills són bons i estaran contents de que els facis de germà, ja que lo meu fill gran és al front.
Lo xicot acceptà i la va seguir cap a casa.Un cop es va rentar i canviar de roba , ja no semblava el mateix. Los peus li sagnaven però com que no li calia caminar se li guariren aviat.
Los meus germans petits, quan el veien plorar, l'acaronaven i abraçaven i ell ho agraïa de tot cor.
Mos va dir que es deia Alonso Calvo i era de Seròs. Treballava en una òptica i el recordo molt cult, educat i agraït.

Un dia van fer un pregó dient que tots los soldats que hi havia escampats per la comarca es concentressin a Artesa per tal de reconstruir el front.

L'Alonso va haver de marxar i tots ploràvem: Havíem arribat a estimar-lo.

Mos va venir a veure un parell de vegades i sempre explicava que esperava trobar els seus pares dels quals no en tenia notícies.

Un diumenge, la mare i un germà van a anar a mercat a Artesa i van tornar molt angoixats: Un avió havia llençat una bomba al Castellot. Tothom deia que això seria un avís i, en efecte, ho fou.
Al cap d'uns dies, al matí vam sentir un gran soroll d'avions que volaven en perfecta formació de tres en tres. La terra tremolava de l'estrèpit que feien.
Tothom corria d'un costat al altre sense saber on posar-se. En aquells moments em va dominar el pànic i vaig arrencar a córrer costa amunt, cap a l'era del Catarina i quan ja no vaig poder més , em vaig aturar pensant que al meu darrera venia molta gent que havien fet el mateix, però estava ben sola i els avions gairebé eren a sobre . Esfereïda, em vaig ajeure entre el tronc de dues oliveres , però veia perfectament els avions que volaven cap a Artesa.
Un d'ells va fer com si baixés una mica i va deixar anar un munt de bombes sobre la població. Fet això s' enlairà fent com un tirabuixó per tal de deixar lloc al del seu costat i que també pogués llençar la seva mortífera càrrega. .

A més, quan volaven baix, deixaven anar ràfegues de metralladora sobre la gent que corria esparverada.
Des del meu amagatall veia Artesa coberta de fum i pols. La gent de Baldomar, aterrida, provant de trobar refugi a les eres s'aixecaven de terra i cridaven als seus familiars .
La por m'havia fet oblidar els meus i, quan em va semblar que els avions havien passat, vaig baixar a retrobar la mare i els germans avergonyida del meu egoisme d'haver marxat sola sense esperar-los.
Des d'aquell terrible bombardeig sobre Artesa, que va matar tanta gent i va fer caure tants edificis, no vam tenir mai més notícies de l'Alonso, lo soldat de Seròs.
A l'horta, les bombes van fer uns cràters tan grans que s'hi hagués pogut encabir un camió.
No fou l'únic bombardeig terrible que va patir Artesa, n'hi va haver bastants més, però recordo aquest en especial . que , ben segur ens va fer perdre el nostre amic.

Lo que desitjo amb tota la força és que mai més no es tornin a repetir aquests fets.