Cercador
MEMÒRIES DE LA GUERRA CIVIL-1 Cotxes, motos i camions
Un relat de: marebloody9- Compartir:
L'any 1938, les forces militars de la República així com les feixistes es van concentrar entre el riu Segre i el Montsec. Les línies de combat quedaven separades pel riu.
El petit poble on vaig nàixer quedava travessat per una mala carretera que portava fins al proper poblet i allà ja acabava.
Un matí de finals d'abril, al aixecar-nos de dormir, tots els carrers estaven plens de soldats republicans ajaguts sobre mantes amb el fusell i la motxilla al costat. Quin ensurt!
Al migdia ja no hi eren, els havien instal.lat a les pallisses i a les cases que havien quedat buides .
Al poble veí s'hi va instal.lar l'Estat Major.
No en vulgueu més de cotxes, motos , camions i ambulàncies que anaven i venien. Pensar que abans només passaven dos o tres cotxes al mes!.
Ens feia molta por tenir tan a prop la guerra i ja no teníem escola però la novetat ens superava.
El meu germà petit deia:
- Ja sé que la guerra és molt trista i fa plorar, però. mireu quants cotxes i quines motos més maques!
Ens envaïa una mena de curiositat i enveja en veure les noies grans. Totes, guapes o lletges , passejaven en cotxes lluents i macos acompanyades d'oficials amb gorra de plat i galons a la jaqueta de l'uniforme.
Nosaltres, més petites, no havíem pujat mai en un cotxe. Una tarda caminàvem pel voral de la carretera i la més agosarada va dir:
-Avui si que ho farem.
Vam aturar un cotxe lluent i conduït per un home amb gorra de plat i posat de murri.
-Què voleu , nenes?
Totes a la vegada:
-Volem pujar.
- Pugeu, vinga, pugeu
Quins seients més tous i quina olor que feia el cotxe!!
A l'arribar prop del poble totes alhora:
-Volem baixar ¡!
El conductor, lluny de fer-nos cas, encara va accelerar.
Quan vam entrar als carrers i passar per davant de casa meva, la mare era a la porta i, al veure'ns va fer amb la ma un gest molt significatiu.
I el cotxe, endavant , sense parar i , a la sortida del poble ,totes plorant i cridant:
-Pareu! volem baixar i anar a casa amb la mama!
Va frenar en sec i molt seriós, el militar ens digué:
-Ja en teniu prou? A veure si us serveix d'escarment! Ja podeu marxar!
I tant. Al arribar a casa la mare ja ens esperava. Es va apropar i em va clavar una cleca d'aquelles d'anada i tornada i, seguidament, va confirmar a totes les altres.
De cotxes i gorres de plat, mai més.!
El petit poble on vaig nàixer quedava travessat per una mala carretera que portava fins al proper poblet i allà ja acabava.
Un matí de finals d'abril, al aixecar-nos de dormir, tots els carrers estaven plens de soldats republicans ajaguts sobre mantes amb el fusell i la motxilla al costat. Quin ensurt!
Al migdia ja no hi eren, els havien instal.lat a les pallisses i a les cases que havien quedat buides .
Al poble veí s'hi va instal.lar l'Estat Major.
No en vulgueu més de cotxes, motos , camions i ambulàncies que anaven i venien. Pensar que abans només passaven dos o tres cotxes al mes!.
Ens feia molta por tenir tan a prop la guerra i ja no teníem escola però la novetat ens superava.
El meu germà petit deia:
- Ja sé que la guerra és molt trista i fa plorar, però. mireu quants cotxes i quines motos més maques!
Ens envaïa una mena de curiositat i enveja en veure les noies grans. Totes, guapes o lletges , passejaven en cotxes lluents i macos acompanyades d'oficials amb gorra de plat i galons a la jaqueta de l'uniforme.
Nosaltres, més petites, no havíem pujat mai en un cotxe. Una tarda caminàvem pel voral de la carretera i la més agosarada va dir:
-Avui si que ho farem.
Vam aturar un cotxe lluent i conduït per un home amb gorra de plat i posat de murri.
-Què voleu , nenes?
Totes a la vegada:
-Volem pujar.
- Pugeu, vinga, pugeu
Quins seients més tous i quina olor que feia el cotxe!!
A l'arribar prop del poble totes alhora:
-Volem baixar ¡!
El conductor, lluny de fer-nos cas, encara va accelerar.
Quan vam entrar als carrers i passar per davant de casa meva, la mare era a la porta i, al veure'ns va fer amb la ma un gest molt significatiu.
I el cotxe, endavant , sense parar i , a la sortida del poble ,totes plorant i cridant:
-Pareu! volem baixar i anar a casa amb la mama!
Va frenar en sec i molt seriós, el militar ens digué:
-Ja en teniu prou? A veure si us serveix d'escarment! Ja podeu marxar!
I tant. Al arribar a casa la mare ja ens esperava. Es va apropar i em va clavar una cleca d'aquelles d'anada i tornada i, seguidament, va confirmar a totes les altres.
De cotxes i gorres de plat, mai més.!
Comentaris
-
La guerra...[Ofensiu]Anaïs | 29-05-2012
Una visió diferent de la guerra, la vista per un infant, que no entén de política, guerres, maldat, simplement, en aquest cas, dels vehicles que passaven r i eren bonics de veure.
La mare i el soldat ho van fer bé, però no per més violenta la lliçó s'entén més ràpida i sobretot, a vegades no s'entén millor, sinó pitjor, ja que et queda la miqueta de ràbia per la injustícia...
Enhorabona, espero les altres edicions!!!
Anaïs
l´Autor
15 Relats
39 Comentaris
12486 Lectures
Valoració de l'autor: 9.89
Biografia:
Vaig nàixer l'any 25 a La Noguera.Sóc mestra i m'agrada molt llegir.
La meva filla m'ha animat a escriure relats .Compartir-los amb vosaltres em farà molt feliç ..A la foto em veureu amb la Bloodymaruja i un pastís amb poma, panses i nous.