La vida que fa uns viratges inesperats... (historia basada sobre un cas real)

Andrei va sortir al carrer i saludar la seva amiga íntima:
-Hola! Que ens anem? Ho sento que no puc acompanyar-te al concert, ja saps, que la iaia està en un estat molt greu... La meva mare va demanar que comprés el pa i vagi a la Catedral per posar-li una espelma per la iaia... Però com que la Catedral i l’estadi estan a uns 500 metres, hi anirem junts!
-Sí, - va respondre la noia,- hi ajuntaré amb les meves amigues, no et preocupis, t’entenc que no estàs per divertir-te en aquests moments.
-És veritat, el metge va dir que la iaia pot morir en qualsevol moment, per això la meva mare no vol deixar-la ni per comprar el pa – va sospirar profundament amb els pensaments reflexius sobre la vida i la mort.

Tots dos anaven agafant-se les mans, sense parlar, però tenien aquesta comunicació estreta amb la comprensió i sense dir res.
-Que ho passeu bé!- va fer un peto del comiat sense sospitar que seria un comiat per a sempre.

La vida fa uns viratges inesperats, i a vegades en el temps i casos que menys sospites...
Andrei va fer tot el que demanava la seva mare, i mentre estava dins de la Catedral, ficant l’espelma com un foc que sigui d’acompanyament d’ànima de la seva iaia, va començar una turmenta. El cel s’ha posat negre, tronava i queia el gel de la mida tant gran que poques vegades pot veure a la teva vida. Ràpidament l’Andrei va agafar el troleibús i marxar cap a casa seva. La resta era un malson que va veure ja a la tele.

La turmenta empitjorava i arribava amb en pocs moments el seu moment més culminant. El concert, on era la seva amiga entre altres milers de joves, era suspès ja que es feia a l’aire lliure. Tots corrien a l’entrada del metro per amagar-se de la tempesta... Emprenyaven, relliscaven, queien, morien ofegats, trepitjats amb els talons dels altres. Era una cosa que ningú ja podia controlar... Els nous que arribaven a l’entrada, en la ona del moviment total eren arrastrats sense poder sortir; i molts no van poder sortir d’aquest corrent del riu mortal aquest dia. I entre ells era la seva amiga...



L’estació Nemiga, el complex memorial a les víctimes de la tragèdia (la Catedral es veu darrere).
@Foto de Hanna Zelenko, font: http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Belarus-Minsk-Entrance_to_Niamiha_Metro_Station.jpg