La vida amb ulls de moix...

"Ahir vaig sortir de casa i vaig decidir deixar-me dur on les meves cames volguessin i saps on vaig arribar? "

Encara ho faig ara, desprès de molt temps, deixar-me portar, recorre camins de records, sons d'esperança, i em va bé, m'ajuda . No vull aferrar-me mai més a res, com ja ho vaig fer un cop.. al final, res és per sempre..

Txell

el tema és molt maco, i m'agrada el relat en general, però...trobo que hi falta quelcom d'especial, felicitats!

LaiLA

fins ara no he tingut un parell de minuts per dedicar-te... i he vist els "grans" comentaris que et vaig fer... no si ja ho diuen ja que això de fer examens no va be!!


I res, dir-te que m'agrada molt el que escrius, i que encara m'agrada més la manera en que ho fas, i les paraules que utilitzes. Tot plegat em té ben enamorada!

fins moooolt aviat,
un petonet!

Hi han més persones a part d'ella al mon, tot i ser concient que costa afrontar l'absència de la persona amb la qual has compartit moments insubstituibles, has de tindre l'esperança que ho afrontaras. Tot i ser concient que no ho oblidaras, perquè seria una tonteria fins i tot plantejar-t'ho.

Animus!!! Escrius de conya. ... ejem.. I el teu numero de telefon?? xDD
-Eva&Ina-