Reviure

Un relat de: peusdevent...

Ni fou un vespre estiuenc d'aquells calorosos, ni un horabaixa, mentre el sol queia, a ran de mar.
Fou un mati de fred de tardor, aquelles temporades on tothom porta roba lleugera i més d'un, un abric, per si de cas, penjant de les espatlles. Vaig sortir de casa meva, una casa antiga de pedra amb portes de fusta vermellosa numero 23. Visc a un carrer llarg i estret ple de pisos i cases d'estil novayorquí on els meus veïns són una mescla de races i pensaments sempre discutint però no m'importa gaire, a mi les seves diferències ni em van ni em venen, intent estar al marge. Aquell matí asseguda al darrer esglaó de casa i havia la senyora Martí remugant, com sempre, perquè el seu marit es passava el dia bevent al bar del Manel, situat a un costat de la plaça del poble, no massa lluny de casa. Al final del carrer hi havia quatre infants del Sàhara, adoptats per un matrimoni d'allò més estrany, jugant a futbol.
Jo portava un vestit rosat amb unes botes marrons i una jaqueta de punt beige, anava decidida a veure la mare que s'acabava de posar tres talles més de pit i s'havia reduït la panxa que, segons ella, la molestava. Mentre cercava el cotxe, que no recordava on l'havia deixat, una música estrident anava pujant de volum, sens dubte era la Clara una adolescent de catorze anys, que sempre vesteix amb unes robes modificades per ella, porta el cabell negre blavós, té la mirada cel com les platges del Carib i sempre somriu, més de dos cops ve a casa a sopar, a xerrar o a veure alguna pel·lícula interessant, és filla d'uns francesos que sempre viatgen. Vaig ficar-me dintre del cotxe i vaig posar el compact disc d'un grup de música hindú que vaig descobrir entre els records de mamare a l'àtic de casa seva a punt de ser llançat al fems. Sortint del carrer veig que l'extravagant Isabelia, que torna boig al seu marit, ha pintat una margarida taronja damunt les persianes verdes.
Ja, camí a casa de mamare, una casa actual de formes futuristes, que es va comprar just morir el pare. Des que el pare va marxar és com si li haguessin tret tots els anys de sobre i hagués tornat a néixer, ha llançat tot els records de la seva joventut (menys tot el que jo he pogut salvar i tenc a casa), ho ha deixat tot enrera i ha començat de nou.
Quan vaig arribar i la vaig trobar allargada a la tumbona prenent el sol, amb uns bikinis grocs amb ratlles taronges i unes grans ulleres de sol llegint la Cosmo d'aquesta setmana. Quan em va veure el primer que va fer va ser ensenyar-me els seu cos nou i em convidà a un cafè amb llet, parlarem una estona, com més em contava menys volia saber, a les tres del migdia vaig sortir de casa de la mare per anar-me'n a la meva que m'esperava l'Ernest, el meu company de pis i en general de vida per revisar que no ens faltava res per menjar i anar de compres però quan vaig obrir la porta no hi havia ningú, vaig sortir al carrer i em trobava amb el panorama de sempre i de sobte em va venir al cap que feia estona que no voltava sola pels carrers del poble. Vaig començar a caminar fins que vaig arribar a les vies del tren i un aroma suau d'ametlla que m'arribava de l'altra banda que em transportà anys arrera quan era jove i somniava en tenir tot el que tenia en aquell moment i me'n vaig adonar de que no era feliç, de que pot ser si no hagués por a fer un tomb cap a un lloc millor per a mi, a renovar l'armari i a canviar-me les arracades pot ser el temps no influiria tant en el meu estat d'ànim, de que pot ser hagués arribat més lluny i tot plegat m'empenyé a agafar el tren sense maleta, ni roba, ni res més que uns quants diners per arribar lluny d'aquell poble que en el fons no m'agradava.

Ara sóc a una ciutat on les cases són blanques i blaves, amb la gent diferent però que es tenen respecte i no criden per discutir. I jo he canviat l'armari i he llançat les antigues arracades al fems, i de mica en mica torn a tenir vida pròpia, he començat de nou. He perdut el contacte amb tota la gent que em podia fer tornar enrera, només parlo amb mamare i l'Ernest. Aquí m'he retrobat amb mi mateixa, i cada matí quan el sol surt i entra per la finestra puc estar-me deu minuts més al llit, i per anar a comprar el pa no m'he de pentinar ni decidir que em poso, però el que enyoro de veritat és l'Ernest...




peusdevent...
06-06-06

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de peusdevent...

peusdevent...

26 Relats

87 Comentaris

29540 Lectures

Valoració de l'autor: 9.41

Biografia:
Puc dir-te que m'agrada somriure i plorar...
Que sóc feliç amb poca cosa...
Que pens els somnis estan allà esperant ser complits...

peusdevent...

Sóc unes passes que vaguen per sempre dins una sala de ball... (Sau)

Em commou de manera especial i sé ben bé perquè...
Només val la pena viure a fons...
(Carme Riera)




R en Cadena

"Lèvingir (Gràcies) em va encadenar i jo he passat la cadena a ainona i a queta"

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")