Potser així entendràs tota la resta

No vull excusar-me, ni vull fer-te llàstima, vull dir-te que darrerament no tenc gens, ni una mica d'inspiració, ni a la muntanya, ni a la platja, ni al més íntim racó.
He cercat dins els meus records, dins els meus pensaments i dins els somnis.

Però per més que escric (perquè no em rendeixo, seria massa fàcil això) i ho torn a fer, res no m'agrada i la paperera acaba vesant de fulls arrugats.

El que és cert, és que en qualque moment de la vida tot sempre esvair-se i creus que perds habilitats, el que més em preocupa, es que a mi no se m'esvaeix res i a poc a poc estic perdent una de les coses que se'm dóna millor.

Pot ser és quest l'inconvenient de que tot, més o menys, vagi bé. Encara que hi ha peces de la meva vida que no sé on col·locar-les i d'altres que les he perdudes i no sé com omplir el seu buit.

M'ajuda el fet, que si mai caic poques vegades necessito algú per aixecar-me i si la necessito quasi sempre la tenc.

Em perdonaràs que la majoria d'escrits tenguin aquest to d'enyorança però he hagut de mirar cap enrere per aconseguir escriu coses amb sentit, he hagut d'inspirar-me en un passat quasi oblidat i et ben assegur que encara se'm veuen les ferides.

I per últim et deman que si mai oblid que camin amb els peus aferrats al terra, em recordis que un dia vaig arrossegar-m'hi peusdevent...

Un dia de molta desesperació.