La trobada de la mare i filla

En el hivern fred i nevat, al Canadà,
tot just hi acabaven els jocs paraolimpics.
La noia jove hi va guanyar
la competició de categoria de esqui alpins.

Per a ella, la victòria aquesta
va ser molt més que la pujada al pedestal;
volia ella rebre la resposta
al fet famós des del país natal.

No l’importava que pogués
esquiar més ràpid des de cima;
volia que algú li preguntés:
“Potser tu ets... la meva cosina?”

Va ser l’esforç de seva voluntat
aprendre moure i no caure amb cadira,
ja que a part que no podia caminar,
de la sordesa, li faltava l’equilibri.

Fa casi vint anys estava a l’orfenat,
però dins del seu cor no creia
que no pugui hi haver algú semblat
a ella, sense saber que existia.

Va ser lliçó amarga de la vida
que li ensenyés sobre la ignorància...
Però l’amor d’una mestra seva
li va donar una creença i importància.

Potser era difícil, sent discapacitada;
sense diners, parents que siguin envoltant
sortir de dependència del naixement donada
i poder viure, fent els passos endavant.

Feliç, amb llàgrimes, es celebrava
victòria aquesta amb la mestra d’orfenat
mentre la seva mare s’apropiava
i no sabia com començar-li a parlar.

- Hola, jo ... sóc la teva mare, -
i no va poder a continuar,
es va agenollar i suplicar:
- Perdona’m, si ho pots, perdona’m...




La filla no va poder a aguantar
aquest dolor que li encenia... al cor
sempre en fons seu ella sabia que
existeix algú de seva sang al món.

Quants nits a l’orfenat plorava
pensant que no pot ser això
que no tingués ningú jo, ni la mama
i no volia creure, de debò.

Pensava que estan de viatge
Els seus pares i vindran
Un dia o potser un altre
La porta s’obra i li diran:

- Hola, que tal, nostra petita?
Ens enyoraven molt de tu...
Però ara ens marxem i de seguida,
la casa nostra és molt buida sense tu.

Malgrat que dies, mesos, anys
passaven uns darrere altres
pensava, quan complia anys
que era gran, però creia en miracles.

Pensava, si seré famosa
potser que un parent llunyà
volgués d’acceptar-me sense vergonya:
la minusvalidesa i la infermetat.

I quan es va complir el seu somni;
els periodistes, molta gent, TV
hi era tot, i amb diners que li donin
ja podria viure independent.

Com costa a una persona sola
tenint els peus “morts” i altres dificultats
poder guanyar una vida “normal”, i de sobte
desfruitar de les seves facultats.

La tieta ja li proposava:
“Si vols, pots viure en el meu pis;
i amb els diners de la guanyada
podem fer que tu operis...”

Va ser un xoc, i ella no esperava
que pugui ser un joc de crueltat
la mare pròpia, del fet que explicava
va denegar-la quan va néixer al hospital.

Plorant i demanant perdó, la mare deia:
“No era jo, van ser els metges que van dir
que et deixés, tan fràgil i malalta,
que tu ni una setmana més podràs a existir...”