LA TIA ADELA

La tia Adela va morir com havia viscut: en silenci. Amb tres anys va perdre l’audició per una meningitis mal curada. No va aprendre a parlar i, amb la seva germana, l’àvia Teresa, van crear el seu propi llenguatge i el compartien com un dolç secret. Una senyora rica volia pagar-li l’escola, però a la Teresa li va fer por perdre-la i li va dir que, si passava el pont, la portarien a una escola i la tancarien. No la van tancar, però tampoc no va aprendre a llegir ni a escriure ni la llengua dels signes…I de vegades, l’àvia se’n penedia i plorava pel seu egoisme.L’Adela havia estat una jove bonica i bona balladora, amb molts pretendents. Mai no es va casar: no volia que els seus fillets ploressin i ella no els pogués sentir. I es va convertir en l’ombra de la germana, com una segona pell, i els nebots van ser la seva vida. Tots tenien un nom i, hàbilment, associava trets i gestos gràcils de les mans: la xata petita, el dels cabells arrissats, el de les pestanyes llargues…Suposo que hauria donat anys de vida per saber com es deien i poder-los cridar. Els portava al cinema, quan les sessions eren inacabables i conduïen al somni. Les seves pel•lícules eren diferents i els actors no tenien aquells noms impronunciables: eren el de les orelles grans, la que alçava el braç…i es barrejaven amb les olors i els sabors de la vida quotidiana.Jo la recordo pentinant-se i ensenyant-me a ballar el tango, que mai no vaig aprendre. El temps s’havia aturat i ella sempre era jove i bonica. Jugava a cartes amb nosaltres i s’enfadava molt quan perdia. Treia el geni i era capaç de recordar alguna paraula malsonant que havia après no sabem com. Havia treballat molt i tenia una salut delicada. Es va posar malalta i, a poc a poc, es va anar apagant.En un últim gest d’amor, l’Olga, la seva neboda, li va posar coloret a les galtes.“Sembla una nina”, deien les amigues de l’àvia. Segur que té un lloc entre les estrelles i, gentilment, Clark Gable la treu a ballar.