DUES AMIGUES

DUES AMIGUES
- Hola, Marta...Gràcies per venir. M’ha costat molt decidir-me a parlar amb tu, no vull fer-te mal...
- Digues...
- Si us plau,no m’interrompis.. Ja fa gairebé quaranta anys que ens coneixem. Quan sortíem amb la colla, tu acceptaves el meu èxit amb els nois. A la universitat, et vas enamorar d’aquell italià i ell em va convidar a sortir a mi. Quan vam conèixer en Daniel, em va estranyar que es fixés en tu...Però em va alegrar que forméssiu una família i sempre t’agrairé que em deixessis ser la tieta dels teus fills. Ara, una cosa porta a l’altra i tot va començar aquella nit en què tu no vas poder anar al teatre amb en Daniel i hi vaig anar jo. Va ser l’inici de moltes nits inoblidables i ens vam enamorar. Espero que ho entenguis i em perdonis....
- La veritat és que me n’alegro per tu...per ell...i per mi.
- Com?
- Si us plau, no m’interrompis, ara em toca a mi. Després de tenir els nens, les coses van canviar molt. En Daniel anava a la seva. Cada dia arribava més tard de la feina, ja no hi havia màgia i per a ell els nens eren més una nosa que un motiu per tornar aviat a casa. La solució era separar-nos...però em preocupava com estarien els nens quan els tingués ell. Als quinze dies, segur que ja en tindria una altra...i vés a saber qui! Per això, ho havia de deixar tot ben lligat...i tu eres la millor opció: els nens t’estimen, tu saps tractar-los...Així, vaig comprar unes entrades per al teatre, vaig fingir que no hi podia anar i et vaig demanar que hi anessis tu...Com aquell cap de setmana a la costa Brava, en què jo em perdia amb la canalla i us deixava a l’hotel...Sabia que ell no seria insensible als teus encants i que a tu sempre t’havia atret, amb el punt afegit que era el marit de la teva amiga. Abans d’un mes ja tenia indicis que el meu pla anava per bon camí: en Daniel era un altre home. O sigui que, en realitat, no me l’has pres: jo te l’he passat. Tot teu!