La teva llunyania

Tot i sabent que dubtes del que sento, no t'imagines com remous el meu interior a l'estar a prop teu, com provoques que m'elevi quan sento la teva veu de fons.
No t'imagines la intranquil·litat que em provoques quan estàs trista i se't nota als ulls, quan t'observo i et trobo massa lluny com per traspassar el fred mur que em manté fora del teu món.
No t'imagines el mal que em fa la teva indiferència, el teu silenci, la teva llunyania.
No t'imagines les històries que m'invento nit rere nit, moment rere moment, on tu i jo som protagonistes d'un conte ple de màgia.
No t'imagines la buidor que sento al meu interior quan et veig i fas per no veure'm, quan m'evites.
No et fas una mínima idea com em costa disfressar-me d'un personatge gelat, d'una donzella de ferro, que per més que ho intenti, no aconsegueix contenir els seus desitjos quan passes pel seu costat.
Com costa dir-te que encara que els meus ulls desprenguin lluentor al veure't, no significa que hi hagi esperança en ells...