Homenatge

Sembla que sigui ahir quan et vaig veure per primera vegada. Des d'un principi vaig notar que eres algú especial, algú digne d'estimar, sense tindre en compte les opinions alienes. De mica en mica vaig anar enamorant-me fins arribar a estimar-te plena de passió i amb una bojeria irrevocable.
Compartirem bons moments, uns altres més difícils, però sempre donant-nos suport i deixant de banda les adversitats per enfrontar-nos a elles. Els dies es convertirán en setmanes, i, aquestes en mesos. Ja han pasta 3 anys. 3 anys de sufriment, de plors, de tristesa però en el fons de felicitat per tenir-te d'alguna manera al meu costat, i saber que podia confiar en tu. Ara… avui… la única diferència és que encara que vaig voler el teu amor i no poguer aconseguir-ho, encara que vaig conformar-me amb la teva amistat, ara ja no em queda res. Ni tant sols em queda el teu afecte i comprensió.
Noto que ja no vols que formi part de la teva vida o això demostres amb el teu silenci. Ja m'estic allunyant de tu encara i estar, per dins en un ple dol per perdre't. Per perdre la persona més especial que fins ara s'havia creuat al meu camí. Amb unes paraules de paper, ploro sola en el silenci amarg on només, puc veure el teu rostre gravat al obscur i tenebròs bufegar del vent on hi passo nits senceres. Se perfectament que somiaré que tornes a la meva vida novament per a reviure tot el que hem passat l'un al costat de l'altre… encara que només sigui un somni, et seguiré estimant tota l'eternitat. Encara i sent conscient del teu refús en amor i amistat, sé que mai de la vida podré oblidarte de la meva memòria i, molt menys del meu cor…