La residència

1

No sóc aquí ben bé de gust. Ho diré ben clar: sóc aquí malgrat la meva voluntat de no venir. M'hi han dut perquè, segons diuen que han dit els entesos en psiquiatria, (ben pagats), jo hi estaré millor. I com que miren pel meu benestar, que és el benestar que desitgen tots els meus familiars, aquí estic... amb l'artefacte d'escriure, això sí, perquè sense artefacte jo no sóc res i, per tant, no venia.
Sóc aquí... "Aquí" és, segons diuen, una còmoda residència per a descansar, meditar i oblidar les molèsties i inconvenients que, vulgues que no, la vida ens aporta . "Aquí", a mi em sembla que sigui una casa de bojos, com en deien abans, i, doncs, dedueixo, que si això és cert, m'hi han ingressat perquè fan creure que em creuen boig. Tanmateix, tot és tan relatiu- bogeria i sensatesa- que, vist el món com jo el veig, em seria molt difícil d'afirmar que els bojos són a dins d'aquesta residència i els sensats a fora, o recíprocament.

De moment, examino l'entorn i em situo.
Aquesta casa té quelcom d'hotel i quelcom d'hospital, amb blocs independents radials que surten d'un parell d'unitats que semblen bessones, plenes de soroll i, de vegades, de silenci. Ens rodeja un jardí ben cuidat, bonic i acolorit. La gent que s'hi passeja és escassa, com sembla escassa la gent que ocupa el conjunt d'edificis, per a tenir-ne cura, o per a servir-se'n.
La meva atalaia és la finestra d'un pis alt, gran i -cosa rara- enreixada, com si es volgués protegir l'estadant d'una caiguda al buit. Em fixo en una cosa encara més rara: tots els buits dels edificis estan enreixats. O l'arquitecte era un home amant del ferro, o era amant de les comissions que pot donar posar ferro arreu d'uns edificis. Tot i que l'amor no devia arribar pas a l'art de la serralleria, perquè les reixes són totes igualment severes, intentant tan sols complir un servei, aquell mateix, suposo, que fan les reixes d'una presó: protegir de possibles fuites.

Raono, doncs, i em dic que l'edifici on sóc, "tanca" gent, retenint-la contra, al menys, una possible voluntat: la voluntat de saltar per les finestres. No és que això representi, per mi, personalment, cap contratemps, perquè no sóc aficionat a saltar finestres, però no se'm negarà que, examinada la cosa imparcialment, amb equanimitat, la presentació d'aquesta residència invita més a la basarda que a un alegre optimisme.

La meva cambra no és tampoc gens alegre. Blanca, amb un llit i una cadira amb barres blanques de ferro, té, també, un canapè revestit de roba blanca arrugada, que sembla que pugui ser adaptat com a llit d'un acompanyant. El sentit comú em diu que jo, en aquesta habitació, puc, doncs, algun dia, deixar d'estar sol, cosa que no em satisfà. Per les parets hi ha penjades tres litografies pèssimes, que representen flors i violes. Deuen voler ser la nota de color que el decorador ha cregut necessari dotar l'habitació per a fer-la amable. M'agradaria conèixer aquest decorador, que potser, fins i tot, es fa dir "mestre en disseny". L'únic, dins d'aquesta habitació, que mereix una aprovació completa són els llums. Il.luminen, sense pretendre fer res més que llum, els llocs que cal il.luminar i amb la intensitat que es necessita. Condició, aquesta, poques vegades aconseguida amb els objectes d'ús: la seva estricta funcionalitat.

No tinc ganes de seguir escrivint perquè em sento marejat. Aniré, ara, a donar una volta per aquest centre per acabar de fer-me càrrec d'on sóc.


2

M'han explicat que, pel que es veu, marejat i tot com em trobava, vaig sortir de l'habitació a indagar on era realment. El fet és que no recordava res de la meva vida des de feia uns dies, sense poder dir quants. Vaig arribar a l'ascensor, m'hi encabí, vaig baixar a la planta baixa, seguí gent, vaig passar portes i passadissos i més portes, anant una estona gairebé a les palpentes, perquè el mareig que duia no em deixava. Vaig seguir caminant ja al defora, pel carrer i, de sobte, se m'enterbolí el cervell, i vaig creure estar situat a un altre món que donava voltes més ràpides que aquell al qual estava avesat. Vaig caure a terra. I després... res. La delícia del no res.
Un gendre meu, Antoni Balast, passava pel meu costat, en aquell moment, ben bé de casualitat, tot i que es difícil de creure en tanta casualitat. El fet és que vagaba per aquells verals. M'esperava? No ho puc saber.

Caminava distret com sempre, mirant al buit i pensant en les seves coses, que, naturalment, no eren pas transcendents, perquè allò de pensar no és ni el seu fort ni el seu costum, quan va veure al seu davant un vellet que feia tentines, com si anés a caure. Era jo. Els meus gestos diu que eren tan persistentment estrafolaris que van arribar a cridar l'atenció d'en Toni. Va retrassar la seva marxa per a observar-me millor, i la que hom podia conjecturar afectada comicitat de les meves passes es féu més patent. Fins que es veu que vaig donar un salt, vaig corbar la meva còrpora, i em vaig estirar a terra, tan llarg com era, a la calçada, com si volgués aprofitar l'arribada d'un enorme camió, que es veia venir, perquè em passés per sobre. El camionàs féu una maniobra hàbil, masegà un cotxet que passava pel seu costat, frenà estrepitosament, i es quedà a un pam de la possible víctima.

El camioner m'insultava, una dona gran es mig desmaiava de l'ensurt, dos jovenots reien la facècia, i en Toni es va ajupir per a ajudarme. Algú que passava exigia que algú altre -no ell mateix- em conduís a l'hospital. Algú més s'allunyà, prevenint complicacions. Un guàrdia urbà s'apropà per demanar al protagonista de la caiguda si necessitava ajuda. Antoni va contestar per mi, ja que l'actor, jo, ni alè no tenia per a contestar:

-És el meu sogre. Ve amb mi.

Jo em vaig mirà en Toni amb una cara que ho deia tot: sorpresa, admiració, desconfiança, agraïment... mentre balbucejava uns sons inaudibles. Antoni m'ajudà a aixecar-me, em repenjà sobre seu, i em feu seguir tres passes mig arrossegant les cames, per acostar-se a un banc buit, d'aquells llargs i abarrocats, de llistons gruixuts, on hom pot asseure's i estirar-s'hi còmodament i tot.

L'observació més notable que en Toni hi va poder fer més tard fou la indiferència general dels vianants. El fet és que en Toni em va ajudar a estirar-me, posant-me a sota del cap, de coixí, la seva americana, intentant tranquil·llitzar-me amb aquelles quatre frases que s'utilizen en casos semblants, que no volen dir res, i que per això deuen tranqui.litzar.

-...Marejat... molt marejat... -vaig poder dir al cap d'una estona de descans. -Però... és que no sóc a un hospital, jo? M'han drogat, saps? He sentit una injecció. Deu ser el costum actual d'aquests centres? Abans, recordo que el costum eren els electroxocs...
I, dites aquestes paraules, es veu que vaig perdre de nou el coneixement.

La situació no era pas lluïda per en Toni, amb un vell drogat a cura seva, uns vianants que es befaven de l'home estirat perquè devien pensar que dormia una borratxera... i el temps que passava, i jo, que qui sap on tenia el senderi, sense sentir res quan em parlaven i que, si sentia, no contestava... I la jaqueta d'en Toni, amb la seva cartera i documents sota el meu cap, privant-lo de seguir el seu camí. Vaig mig obrir un ull, vaig veure qui era el meu benefactor, somrigué, i vaig pregar que m'acompanyés a casa.

-Ja saps que visc aquí a prop... T'ho agraïria...

Antoni va inspirar fort i es va mig carregar a coll l'avariat sogre portant-lo amb alguna dificultat fins a casa seva, un habitatge de la planta baixa d'una casa d'un carrer elegant del barri. Jo vaig tenir prou esma per treure'm la clau de la butxaca, que per sort no m'havien pres, i vaig entrar. Amb un somriure forçat, vaig pregar al meu gendre que em deixés tot sol..., que tornés, en tot cas, més tard, li vaig donar gràcies efusives, i vaig tancar la porta.
La meva dona no era a casa, de manera que, sense haver de donar cap explicació, me'n vaig anar al llit.


3

El meu gendre, Antoni Balast, és un senyor advocat que no exerceix d'advocat, i aparellador d'obres que no fa obres, però que exerceix de senyor. Ningú no ha sabut mai, encara, com és possible que l'home -un home mig retrassat mental- aconseguís dos títols més o menys superiors. Alt, de faccions arrodonides, amb molt de cabell, amb un rar floc de cabellera canuda, que llueix com a signe de distinció, sempre estranyament ben vestit, omple el seu temps de maneres ben diferents matins i tardes. Els matins, fins a l'hora de dinar, o treballa fent un parell d'encàrrecs que li mana el seu oncle, prenent cura -diu- de les seves "accions" d'empreses constructores (que li va regalar l' oncle eixorc), o fa esport. Les tardes descansa del feixuc treball o de l'esport dels matins, passejant, no fent res o, excepcionalment, assistint a alguna conferència o rara reunió, on hom creu que tan sols fa de públic de farciment, per passar l'estona. Sopa d'hora com li exigeix la família, i havent sopat, va a un o altre centre o a algun o altre cafè, a "fer una copa" o dues, i, si s'escau, a "intentar lligar". La família es deixa de banda. Destorba i, consegüentment, l'oblida per evitar preocupacions.

Recordant l'accident que jo havia viscut el dia abans, ha explicat que tingué moltes ganes de saber-ne l'entrellat, tot i no voler ficar-se en problemes familiars que no li corresponien, que prou en tenia amb els seus. Decidí, doncs, tornar a cal sogre, a veure com seguia. Ho féu. Trucà, i li obrí la porta la mateixa sogra, una dona gran que semblava una bona dona, preguntant-li què volia aquell persnatge que l'únic que sabia fer era fer desgraciada la seva filla. En saber que s'interessava pel seu marit, la dona es posà a plorar com una magdalena. El seu marit tornava a ser a la residència de malalts mentals, de la que ahir -no sabien com- s'havia escapat.

-El podria visitar, jo, allí?

-Està clar que sí...

-Em vol dir l'adreça? -preguntà, com si no la sabés.

La dona l'hi
donà. Volgué afegir-hi alguna cosa, però Antoni Balast no escoltà més. Ja era lluny quan la dona volgué acabar la seva informació.

La Residència semblava un excel.lent edifici. El Sr. Balast hi entrà, s'assabentà del meu reingrés i de què no era, en aquell moment, hora de visites. Fins a la tarda, de cinc a set.

-Puc entrar al jardí, ja que sóc aquí, per esperar l'hora que em sobra?

-Entri, entri... No té res d'especial, excepte els seus hostes... -contestà, somrient, la infermera que l'havia atès.

I, efectivament, el jardí no tenia res d'especial. Antoni Balast el resseguí una estona, fins que cregué convenient asseure's a un banc.
No feia dos minuts que seia, que se li acostà un jove somrient...

-No em recordes? Sóc el teu company de curs, en Balaguer...
Sense esperar resposta, el dit Balaguer s'assegué al costat d'Antoni Balast, parlant sense parar del passat, de detalls intranscendents de la seva relació, i de la seva antiga profunda amistat.

-Balaguer... Balaguer... No el recordo pas...

El nouvingut demostrà que tenia molta memòria i molta facilitat de paraula, passant llista als professors que deia que havien tingut, als exàmens que havien sofert, i a la vida i miracles d'innombrables companys... Parlava acostant-se molt a l'interlocutor que, cal dir-ho, no sabia com treure-se'l de sobre ...

Havia passat més de mitja hora i el tal Balaguer seguia, i seguia, parlant al Sr Antoni Balast de ja no se sabia què. Balast demanà auxili, finalment, a un home de blanc que, en aquell moment, passava per davant del banc on seien.

-Tindria la bondat, doctor, de dir a aquest senyor que tinc enganxat al costat de fa una hora, parlant-me, que...

-No segueixi. No cal... És inofensiu el senyor Balaguer. Troba companys de curs i s'entusiasma amb els seus records...

-Però és que jo no sóc company seu de curs. Jo, a aquest senyor, no el conec de res.

-Ho suposo, sí, senyor. Però ell s'ho creu, i així passa la vida: recordant els seus temps d'estudiant amb tothom que pot, o vol, escoltar-lo... El guarirem ... El guarirem, no ho dubti... Per això és aquí...

L'home de blanc agafà pel braç el senyor Balaguer, li parlà quatre paraules, i aconseguí endur-se'l bonament.

Antoni Balast quedà tranquil, i admirat. La seva curiositat pel seu salvat sogre no volia arribar a tant. Però aprengué quelcom, de passada: que, en aquest món, hi ha gent ben estranya...
Amb tot això, eren les cinc passades: hora de visita.
Es dirigí al centre i demanà permís per a pujar a veure'm.

-Habitació 313...

-Home... Qui tenim aquí!, -que li dic jo.

-Volia saber com es us trobeu, què us ha passat, com és que us han traslladat en aquest centre...

-Com veus, noi, em trobo bé, com sempre, davant del meu ordinador. Escric, saps?... Precisament ara començava una cosa nova. Te l'ensenyaré. És estranya, perquè jo em trobo en un estat d'estranyesa permanent. Em penso que tinc la síndrome de l'era digital. Una malaltia rara, una mena d'addicció a una màquina, que m'obsessiona. Una màquina que em parla i tot, que m'aconsella i que dirigeix el meu cervell. Un cervell insà que m'ordena coses estranyes. La cosa nova que tot just començava, diu aixó: HISTÒRIA DE L'ESTUPIDESA HUMANA.

-Què et sembla el títol?

-Absurd.

-Doncs no ho és tant com et penses perqué algú altre, abans que jo, ja l'ha escrita una història semblant. Ho va fer l'any 1948 un bon escriptor hongarès que es deia , em penso,IST VAN RATH-VEG.

- Però, serà original, si més no, el seu llibre?

- No ho sé. "Nihil novum sub sole". Ni la meva malaltia, que en diuen depressió, o digitalomania, i que us ha donat motius a vosaltres, la meva família, per alliberar-vos de mi durant una o dues setmanes... (i suposo que per quelcom més, que m'imagino però que no diré), poden dominar el meu desig d'escriure... I aquí estic: lliure, contemplant el contemptable (mot que deu derivar de l'anglès "contempt", que significa ignomínia...) i assabentant-me que la meva "opus magna" ja ha estat escrita des fa cinquanta anys... De passada, miro i veig ments estranyes que dóna gust de mirar i veure... Per fer-ne un llibre, però si és cert que el que anava a començar ja ha estat escrit...

-Perdoneu... però jo no crec que dos llibres amb el mateix títol hagin de ser precisament iguals. Erasme va escriure vers l'any 1500, "Elogi de l'estultícia", que és difícil d'igualar. Crec que el tema dóna per més de tres llibres... Per tant, no us faci angúnia, comenceu-lo... que no l'acabareu pas... no per l'edat, sinó pel gruix del temari... I intenteu esborrar de la vostra ment el tema de la informàtica, que veig que us domina totalment. Sembla que l'ordinador us hagi trastocat... Al menys per tal com escriviu, que sembla que us emboliqueu involuntàriament...

-Per cert -que li dic-: i tu què? Un vividor, com sempre?

-Vós sou un envejós. Saber viure bé és un art, i ben difícil, però no us ha de merèixer gelosia, sinó admiració. Fóssiu com jo, no hauríeu arribat a la mania, o depressió que us ha dut aquí...

-Si. Potser tens raó. No crec que hi hagi cap espècie d'animals que se senti desgraciada com ho pot fer l'home. Els animals ho sacrifiquen tot als dos objectius vitals: reproducció i egoïsme. Els homes que fan el mateix que ells -com tu- tampoc es poden sentir deprimits. Es dediquen plenament als seus objectius, i plens que se senten, no poden perdre's en vans sentiments ni idealismes absurds. Per això haig de creure que la vostra generació, i les que us seguiran, tindran el camí més planer que la nostra i que les que ens precediren..
.
-Parlant de tot. No voleu pas que us acompanyi a donar una volta pel jardí?

-Com vulguis...


4

El jardí.
Hora de visita.

Mentre fèiem el camí, vam ensopegar amb un home de conducta extravagant. Portava totes les puntes dels dits envoltades d'esparadrap i amb ells empenyia les portes. Si estaven tancades de cop, de manera que per obrir-se es necessités girar un pom o prémer una maneta, l'home esperava que ho fés algú, i aprofitava l'avinentesa per aguantar la porta amb la punta d'un dit, i passar. Anava fent-nos camí i mostrant-nos les seves habilitats d'obrir portes sense tocar-les més que amb un dels deu esparadraps que tenia a l'abast protegint-li els dits.

Un home de blanc, a qui més tard vam demanar alguna explicació del cas, ens la va donar: l'home sabia que existien microbis, i que els microbis es posaven especialment als panys de les portes, i ell es protegia de tota infecció amb la seva estratagema. Acabat el dia, ja a la seva habitació i disposat a allitar-se, es treia ele esparadraps i els entaforava dins d'un gros flascó que volia semblar antisèptic per la manera com estava taponat. Feia col. lecció de microbis, deia.
L'Antoni somreia sentint les explicacions del cas. Jo no. Perquè aquell home era, en el fons, feliç. Havia trobat un motiu per viure. I vaig dir el què pensava al meu gendre.

-Antoni: no és de per riure res del que contemplem en les ments alienes. Jo no me'n ric perquè els bojos no es riuen els uns dels altres. I jo, per si no ho sabies, m'he tornat boig... No m'interrompis, per favor... La meva bogeria no consisteix en fer coses estranyes com passa a la majoria de bojos. La meva rau en el fet que no puc pensar, o que penso que no puc pensar. Ni puc actuar, o penso que no puc actuar. Escric sense saber què escriuré, i tot escrivint surten idees, sí, però sempre negatives. Crec que no crec en res positiu, i m'ho faig venir bé per tenir raó. Però, com que no sé on és la raó, ni quina cosa és la raó, escric ximpleries negatives. La màquina, saps?, l'artefacte que em permet escriure, em domina substituïnt el meu cervell. Em trobo sense motiu per seguir vivint... i això és greu. La vida implica un objectiu, i jo l'he perdut. No em queda ni el més essencial: l'egoïsme. No creus tu que un home sense egoïsme, no és un home que s'ha tornat boig?
L'Antoni, amb ulls atònits, em mirava sense comprendre res del que li deia.

-No m'entens, oi? Et parlaré d'una altra manera. Clara, perquè tu -almenys tu- m'entenguis... Faig per manera de semblar que estig boig per no tornar-m'hi. El que m'ha fet tota la família és massa gros per no fer una d'aquestes dues coses: o bé seguir-vos el corrent, ajudant-vos; o bé oposar la meva superior intel.ligència al vostre minúscul enteniment de malvats extraviats, dominats pel vostre infinit egoïsme...

-Però, què dieu...?

-Dic que sé el què preteneu tots plegats, havent-me conduït a aquesta casa de bojos: inutilitzar-me davant de la llei per poder fer el què voleu amb els meus diners.

-Potser sí que heu acabat boig del tot. Us deixo...

Jo vaig riure amb rialles sorolloses mentre l'infeliç sortia del recinte deixant-me tot sol..
.
Vaig passejar fins l'hora de sopar. Les campanetes del restaurant m'hi van acostar i vaig cumplir amb la meva obligació. Com manava la casa.


5

Una cosa és la bogeria i una altra la manca de sentit comú. Aquest encara no l'havia perdut. I aquest em deia que potser sí que els gendres m'havien fet la jugada. En tinc tres, tants com filles. Tres pocavergonyes casats amb tres dones que tota la vida han anat amb la bona fe per davant, casats amb elles perquè creien que eren riques! Haig de reunir-los aquí, un dia, i aclarir els fets -passat, present i futur.
L'Antoni ja sap quin peu calço. Però cal que en Pere ho sàpiga i, sobre tot, en Pau, que és, segurament, el director de la comèdia. Tanmateix, és ben rar que, amb les meves absurdes divagacions, i tan sols per espantar l'imbecil d'en Toni, se m'hagi ocorregut la possibilitat de la vil actuació dels tres gendres genials, i que pugui ser certa. I si ho fos? I si jo hagués endevinat la mala passada? No pot ser, està clar. Però... per què s'ha retirat del meu costat, tan prest, en Toni, quan he suggerit que sabia del cert què havia tramat la família contra mi? Bé: no ben bé la família, sinó ells tres. Ho descobriré...

Crido en Pere, i l'infeliç
em ve a veure.

-Ja ho sé tot -començo per dir-li per tota salutació. Ho sé tot per boca del teu germà mateix...

-No és possible que en Pau...

-I tant que és possible. Mira si ho és, que m'ha ofert la llibertat a canvi de què el faci hereu universal... bé, no a ell, volia dir a la seva dona... I per vosaltres dos, en Toni i tu, desgraciats i crèduls estafadors de nyigui-nyogui, la legítima estricta... Ha! ha! ha!...

-Vós m'esteu confonent... No...

-Mira si és cert, que demà vindrà aquí el notari i un psiquiatre nomenat per ell mateix... Tu, si vols, també pots venir per fer costat al teu germà...

-Això és mostruós... Us deixo: no vull sentir-vos dir més disbarats... El mataré...

Suposo que, en sortir el gendre de l'habitació un somriure de dolent de pel.lícula em va canviar la fesomia.




6

Quedava clar que jo havia estat clarivident. Però, com seguir? No podia pas reunir tota la família i fer confessar a la màfia la seva estratègia. El més gran culpable era, de totes maneres, el psiquiatre. Sense la seva signatura, res no s'hagué pogut demostrar. Hauria de castigar, doncs, el psiquiatre, amb més rigor encara que als tres gendres mafiosos. I se'm va acudir que un amic em podria ajudar, que encara me'n quedava algun dels bons del meu temps.

El Dr. M. R. V. de la Creu, eminent psiquiatre, vingué a veure'm quan jo el vaig avisar. Em va escoltar. Va assabentar-se de qui era el metge que va diagnosticar les meves deficiències i la necessitat de la meva reclusió perpètua i inhabilitació mental, un home indesitjable que era ric a base de xantatges i de corrupcions. I vam decidir actuar.

El resultat fou exemplar: els tres gendres foren exclosos de tota deixa per la meva part, i el psiquiatre corromput fou expulsat per deu anys del seu Col.legi professional.

Jo vaig tornar a casa, a fer la vida de sempre. I em vaig col.locar a la sala que jo anomenava despatx un gros rètol que deia això:

TAN SOLS HI HA DUES COSES INFINITES:
L'UNIVERS I L'ESTUPIDESA HUMANA.
TOT I QUE, PEL QUE FA A L'UNIVERS,
NO N'ESTIC MOLT SEGUR. EINSTEIN