La remor de les onades

La remor de les petites onades, trencades, és cada vegada més forta i torna escuma els meus records. Vorejo la cala i traspasso els pins solitaris mentre em pregunto si són els mateixos. Ja no crema el sol. La brisa ja no passa fresca sinó freda, glaçada, i la gent, inexistent, ja no ens mira de cua d'ull, encuriosida i mòrbida. Els meus passos lents i pesats em porten, enfonsant-se en la sorra fina que el sol tènue d'hivern no ha pogut escalfar encara, al bell mig d'aquest vast desert fins a reconèixer el lloc precís on, fora del temps i de l'espai et vaig agafar la mà i et vaig dir que t'estimava.