La mirada perduda en la mirada.

La mirada perduda en la mirada. El món sencer eclipsat per un sol somriure. Una mitja rialla entre ingènua i maliciosa i un pessigolleig al cap dels dits al apropar-se al tacte sedós de la teva rova.
Sensacions de descoberta d'adolescent que s'obre a les albors de la vida. Res d'estrany. Res nou. Si no fos. Si no fos que ja res és nou, que les mirades ja han menystingut, que els somriures s'han fos en llàgrimes i que les rialles s'han convertit - i semblava que per sempre- en retrets i silencis.
Res de nou si no fos que ja era impossible tornar a sentir. Si no fos que ja no albiràvem tornar a somniar.
Res nou sota el sol, però tot nou per nosaltres. Un tornar a néixer, un reaparèixer de dins d'una foscor de vida que ens hem forjat sense saber-ho.
Carpe diem. Deixem anar el llast de la consciència, que ens fa saber com acaben les coses boniques en unes mans massa destraleres per a l'amor. Fem-nos còmplices i seguim: perdem la mirada en la mirada. Deixem el món eclipsar-se en un sol somriure compartit. Cultivem mitges rialles ingènues i tendrament malicioses. Redescobrim pessigolleigs oblidats als caps dels dits en apropar-nos al tacte sedós de la roba. O al tacte càlid i embriac de la descoberta de l'altre.

Potser avui no serà un miratge, potser avui no serà un oasi de vida en mig del desert de mort i llàgrimes. Potser aquest avui sí que ens durarà.
Potser demà... potser demà no passarà tot allò que passa quan s'esvaeix l'encanteri dels somnis. Potser demà no.