La donzella de les pedres.

Si pugeu amunt amunt de la costa arribareu allí on, vora l'antic castell, descansen les pedres geloses d'una història que només elles han viscut. Un cop allà, i millor si la tarda n'és de primavera, tanqueu els ulls, deixeu parlar amb el llenguatge secret els anys les runes mudes i -si sou prou atents- fàcilment us faran partícips d'antigues llegendes que allí s'esdevingueren -potser; car enlloc en trobareu certesa o descrèdit.

Però només a còpia d'hores i aconseguint el privilegi de la complicitat del paisatge aconseguireu fer-vos amb la història més recent -que no la menys fantàstica: aquella d'algú que com vosaltres, atret pels records d'antany vingué a contemplar la misteriosa bellesa amagada en el temps, i anhelant la sensualitat oculta de les antigues llegendes passava els dies -tant els grisos i foscos, els esplendorosos i esclatants, els de cels intensos i els de tempestes tenebroses- vagant pels carrers estrets de cases ensorrades enlluernat per les velles rondalles, com intuït que allà retrobaria el sentit de la seva vida.

I fou una dia de primavera, després del raig de la desena tarda de pluja fina que retornà al cel un blau intens -tant intens com mai l'havia vist- i al seu pas les pedres brutes i antigues brillaven més i més com si rejovenís la seva procedència senyorial i majestuosa. Confós de si allò era fantasia o realitat, o si la seva ment s'afeblia de tant somniar, sentí acostar-se dins la música del vent en una presència nova tota la màgia que el captivava, i en passar per on ell era caigué a les seves mans escorrent-se cap a terra com una llàgrima del vent, la darrera gota del dia. Sense saber perquè, atret estranyament s'engrescà a perseguir l‘oreig sense pensar cap a on el duia; el carrer ample de les oliveres, el carreró que volta la muralla del cementiri, les irregulars escales de pujada a l'església fins la torre partida per deturar-se de sobte, sorprès i blanc davant d'una figura trista però tranquil-la, com sorgida de l'aire, com mussa encantada, com princesa d'orient que li demanava allargant la mà, que entregués l'ànima al vent per anar-se'n amb ella

Recelós, estirà el braç però dubtà un instant, i en aquest instant la figura s'esvaí deixant tant sols un adéu fugaç i una altra llàgrima innocent.

I és allà on caigueren les dues llàgrimes del vent on cada primavera floreixen dues pàl·lides i tristes poncelles. I si escolteu -ulls clucs encara- molt atents per on passa la brisa, sentireu les passes d'un dement que perseguix el vent per entregar l'ànima que no va ser a temps d'oferir aquell dia.

Un cop acabada la història, si en obrir els ulls, a poc a poc com no volent despertar sentiu galtes avall la fredor d'una llàgrima, oferiu-les en ofrena al vent i penseu en mi que segueixo cercant entre runes antigues i parets de fang un amor ara impossible, perquè el vaig deixar escapar aquell dia.