LA POSTA DE SOL

Les llàgrimes no paren de sortir i omplen la banyera, se m’acumulen als ulls com un tel de vidre que impedeix veure el que tinc al davant. Les cames em fan figa i tinc fred. Em sento fora del meu cos, desubicada, no puc descriure aquesta sensació amb paraules.

Mentre em poso l’abric de color verd fosc per sortir a comprar, un calfred em recorre


l’espinada. Em sento observada i giro el cap bruscament preocupada, com si esperés tenir algú al darrere, hi deu ésser? Em demano desesperada al meu interior. No hi ha res, només una cadira vella de cuir marró on s’hi acumulen tota mena d’objectes dins un cistell de plàstic blanc, des d’uns calcetins bruts de la setmana passada a les claus de casa.