La porta

LA PORTA
Va arribar al bell mig d’aquell paratge bucòlic, i sense saber com ni perquè va veure una porta amb el bastiment plantada al mig del prat, la va voltar, i va veure que no tenia res al darrera, ni a dreta ni a esquerra. No entenia que hi feia allí sense poder entendre que hi feia allí, ni saber qui l’hauria posada.
Quina bestiesa, va pensar, per transitar no cal passar per cap, porta, segurament l’havia posat algú que volia fer-se una casa i va començar per la porta, per desprès anar-hi afegir la resta.
Els humans, gairebé tots, és podrien descomptar rares excepcions, som tafaners de mena, la primera intenció, tot hi el que havia pensat va ser obri-la i ultrapassar d’una part a l’altra al través d’ella. Tot hi què és veia clar que era una operació inútil. Va acostar-se a la porta i va veure que no estava tancada amb. Va agafar la maneta d’obrir-la, però el va detenir una veu incorpora que nas dir:
-- Estàs segur del que vas ha fer ? .
Ell va mirar a dreta i esquerra, sense veure a ningú, però tot i que era tafaner, era ben educat, va optar per contestar.
-- No ho sé del tot – va dir mirant amunt i avall, a dreta i esquerra.
-- Dons si no ho saps segur perquè ho vols fer – va respondre la veu.
-- Suposo que per curiositat – no tenia cap altre raó.
-- Dons si només és per això, si no tens una altra raó, mes adient. Endavant !!. – va dir la veu.
-- Un moment, és pot saber qui ets tu ? – va dir ell, una mica emprenyat.
-- Soc et teu Seny – va respondre la veu.
-- Ah!!, com que aquestes son les que ara tenim ?, El meu Seny, el de tota la vida, o el d’avui, només ?.
-- El de sempre, el que vares treure junt amb el cos del claustre matern, i va anar creixent amb tu – va dir la veu.
-- Quantes vegades te fet cas a la vida i sempre l’he cagat per culpa !!. I no te’n avergonyeixes de venir-me, una vegada més, a donar-me consells. ?.-- li va dir ell.
-- Per culpa meva, dius?. Jo mai t’he donat cap ordre taxativa, sempre t’he preguntat si n’estaves segur del que volies fer. Com ara fa una estona quant has posat la ma a la manilla de la porta per obrir-la. No t’he preguntat si n’estaves segur de voler fer-ho? —va dir la veu, emprant un to conciliador.
-- Si, però tampoc t’has escarrassat massa per dissuadir-me de fer-ho, m’has llençat als braços de la Rauxa. Dient-me: Endavant !!. – va dir-li ell
--Jo no t’he llençat al braços de ningú, ha estat ella, la Rauxa, la que se m’ha avançat sempre, posant-se entre nosaltres dos – va dir la veu del Seny.
-- Ep !!. Un moment – va dir una altra veu, també incorpora una mica més gruixuda que la del Seny – ja sabia jo que tard o d’hora em donaríeu a mi la culpa de tot plegat.
-- Jo soc la Rauxa, la mateixa de la que tens tanta queixa, i ben mirat ja fa n molts anys que no comptes amb mi per res. Quant eres jove et vas encaparrar amb aquest cony de Seny, en lloc de demanar-me consell a mi, i mira a on t’ha dut, a no saber per on tirar. Ara no voldràs que sigui jo qui se la jugui dient-te si has d’obrir la porta o no?. – va dir la veu de la Rauxa, segura de si mateixa.
-- Veig que sou una parella estrafolària, crec que no me’n puc refiar ni de l’Un, ni de l’Altra; ja és veu que al tenir els generés diferents, actueu com la dona i l’home.—va dir ell, mirant amunt i avall -- Ben mirat no necessito entrar per la porta, al capdavall ja és veu clar que a l’altra banda hi ha el mateix prat, que a la part d’aquí. – va dir ell.
-- Les coses no sempre son el que sembla, qui et diu que no és una porta màgica, preparada per castigar als tafaners ?-- va dir el Seny.
n En això primer et dono la raó – va dir la Rauxa – Però qui et diu que no és una porta màgica preparada per premiar als agosarats ?.
n
-- Escolteu-me els dos !! – va dir ell – Des de la meva joventut que t’he fet cas a tu Seny; fent-te cas a tu em vaig casar per diners, sense estimar a la meva dona, vaig tenir dos fills, i fen-te cas els vaig donar tot el que varen voler, i és varen tornar dropos i sense cap pervenir. Fen-te cas em vaig mantenir anys i anys en aquella feina de merda, sense atrevir-me a donar el pas d’establir-me pel meu conte. Per culpa teva, Seny, he estat un home gris i infeliç. Veient com els homes arrauxats triomfaven a la vida. Em sembla que obriré la porta, encara que només sigui per dur-te la contraria, i pel caprici de fer-ho.
-- Tu mateix, jo ja t’he dit el que, potser, et pot passar, un càstig del destí per tafaneria, és pot estendre al llarg del que et queda de via. Això si no caus fulminat al llinda mateix. Jo no ho faria – va respondre el Seny, emmurriat.
-- Ben fet !! – va dir la veu de la Rauxa -- Tot plegat que hi pots perdre, per seguir duent la mena de vida a la que t’ha portar el Seny, no sé si no et val la pena arriscar-te, per una vegada a la vida ? . Jo ho faria.
Ell és va asseure en una pedra grossa, va mirar a tort, hi ha dret, i és va adreçar a mi:
-- Tu que faries escriptor ? – va dir.
I jo, que no soc qui mana, m’adreço a vosaltres, també incorpores lectors/lectores:
-- Que li diríeu que fes ?
FI.

13 d’agost del 2013.