La pluja (4)

Va començar a ploure poc a poc i la mare, sabent que amb pluja els fills no sortirien de casa, va preparar el parxís a la taula del menjador. Eren una família de matrimoni amb cinc fills en un pis de lloguer al barri antic de setanta cinc metres quadrats. Em direu que el parxís és un joc per a quatre i que què faria el cinquè fill, però és que la Maria era diferent, quan plovia es delia per sortir de casa.
La mare li preparava el paraigües, un barret i les botes d'aigua per trepitjar tolls.
La Maria era una mica diferent.
No llegia gens, sempre es buscava les mil i una excusa per no anar a l'escola, no estudiava, no sortia al carrer a jugar amb els nens i nenes. De fet es passava hores i hores davant el vell televisor mirant documentals. Per ells va aprendre que la pluja era una gràcia que no sempre esqueia i que a més a més en aquell temps en deien pluja àcida perquè l'aigua que queia dels núvols era ben bé contaminada, encara més que l'aigua de l'aixeta que la depuraven i la cloraven i la feien apta pel consum encara que hagués perdut el vertader gust d'aigua. Bé, ja sabia ella que en aquell temps res tenia gust "vertader". Però també sabia que la pluja en aquell indret era bastant excepcional, per això quan plovia s'oblidava de la televisió i dels documentals, s'oblidava dels germans i dels pares i es delia per sortir al carrer, agafava el paraigües per que la mare li ho recomanava molt, però quan era al carrer el desava sota el braç i caminava tranquil·la deixant que la pluja la deixés ben molla. Era pluja àcida, ja ho sabia, però en aquell temps tot era una mica àcid…
La mare un dia li va explicar que plovia per que els àngels ploraven. Em resignació pensava que els àngels s'havien oblidat de plorar a la ciutat on vivia i en d'altres indrets ploraven massa i seria potser que en el lloc on vivien tampoc estaven tan malament com en d'altres i que per això no es mereixien tan les llàgrimes dels àngels.


MARTA CAPDEVILA PEYDRO