La Ploma del Còndor. (I)

Només les congestes el veien volar. Amb les ales esteses planejava, superb, entre roques altives, lluny. De tant en tant s'aturava a matolls encimats, a l'aguait i amagant-se dels ulls sotjadors, ulls que com dues esfenes, destil·lant flames infernals, pretenien descobrir-lo. Volava sol i fugint, sempre fugint.
Una mala fada l'havia encantat i el perseguia. Ara sota l'aparença d'una rabosa, adés transformada en un gat mesquer, i d'altres vegades en l'au rapaç que espia amb perfídia, però mai no el deixava de petja.
De nits bategava el seu cor menut amb paorosa ansietat, incessantment inquiet, tostemps patint de ser olorat a l'enfony on aconseguia encabir-se. I només veia néixer les primeres llums de l'alba, que ja prenia embranzida per a esquitllar-se ben prest. Talment com si d'una folla cursa es tractés, volia atènyer l'inassolible horitzó, el seu somni, el seu recer. No obstant no aconseguia mai traspassar aquella serralada, era part del sortilegi.
Ell que havia estat un jove cavaller, bell i ardit, d'armadura resplendent, com es recordava ara d'aquells dies malaguanyats, en què joiós prenia la mà de l'estimada ajudant-la a muntar el seu corser blanc, i junts cavalcaven per les prades i els boscos de verns gegantins. Galopaven furients vers les escarpades costes i allí, desmuntaven tremolosos de desig baixant a la seva cala, petita i oculta, on s'estimaven seguint els embats que feien les ones. Veia l'enyorat cos de vori retallant-se damunt la fosca arena, recollint tot el foc de l'horabaixa i prenent ardència als seus braços, omplint-se de la folla rellentor del seu besar. I ara es trobava empresonat dins el cos d'aquella au noble, dins d'aquell còndor majestuós, condemnat a volar durant set anys i esperançat a què ella, la dolça amiga, perduda en algun indret del món, arribés a trobar-lo. Però de la fidel companya, li'n separaven terres i més terres, mars immenses, valls obagues i muntanyes inacabables. I enllà d'aquelles valls, caminava ella, cercant-lo sempre, incansable. Cercant indicis del seu pas sense perdre mai l'alè i amb els peus sagnants.
Tot l'infortuni s'havia esdevingut quan al cavaller, que tornava al seu casal després de dos dies de llarga cacera, li vingué una set imperant i digué als seus homes, que el seguien de prop duent lligat el cervatell, que es desviaria del camí un instant per a baixar al riu que es veia rera els arbres. I mentre bevia ajagut a la vora d'aquelles aigües negres i profundes, hi veié reflectida la forma de dona més sublim que havia vist mai, deixant-lo del tot encegat. La criatura li parlà amb una veu cristal·lina com la mateixa deu, harmoniosa com la més bella cançó. I en girar-se ell, no pogué evitar d'abraçar-la ferventment, al mateix temps que ella l'obligava a obrir-li els llavis per a dipositar-hi el verí que li robaria la memòria...