La paraula dins la gàbia

molt i molt. És oportú ara que es porta recuperar paraules abandonades o malferides, per donar vida a la nostra llengua. Fas servir unes imatges molt tendres i un llenguatge molt poètic, ple de sensibilitat.

Jugues amb les paraules amb delicadesa, amb amor, vols atrapar-les però no goses.
Sovint les paraules son el reflex de la nostra ànima. Així veig aquest poema d'una sensibilitat exquisida , d'un lirisme a flor de pell. Un regal per llegir i rellegir , per aprendre , per gaudir.
Més no es pot demanar, és magnífic !
Felicitats Empar !
Ja abans t'han fet uns comentaris preciosos, la veritat és que en llegir-lo m'he quedat extasiada, m'ha costat trobar les paraules per dir-te com m'ha agradat.
Tinc la llista dels poemes preferits dels autors a la meva pàgina, vaig llegint i comentant, ha estat un gran encert aquesta idea de fer el recull, són tots tan preciosos !
Una càlida i llarga abraçada,
Núria

Que la paraula ja tingui la llibertat del vent i la gàbia hagi estat esclafada...

Salut.
onatge

Actual i amb una tria excel.lent alhora d'escollir les paraules de cada vers.
Concret i molt metafòric alhora. La gàbia, element virtual, m'encanta...
M'he quedat sense paraules, noia!. Molt bo!.

angie

...i voladís. La paraula mateixa ens guia cap a una anticipació de futur, com en un relat de ciència-ficció que ens avança desastres de l'esdevenidor, però en realitat ens acara amb els mals presents.
La segona estrofa del poema, en efecte, pinta un ombrívols panorama, després de la metàfora que atorga materialitat a la paraula, aquesta eina indispensable en el nostre present.
I ens retrobem amb el dipositari de la paraula amb la descriptiva tercera i darrera estrofa.
És ben cert: la tasca autoimposada del poeta és perserverar, obstinadamanet, en el mim del llenguatge. Paradoxalment, prescindint del seu destí,aquest destí voladís i fràgil.
Si mor la paraula, morirà l'espècie humana. I si mor l'espècie humana, morirà la paraula.

Una abraçada,

franz

M'agrada molt i molt aquest poema. Penso que has sabut cercar el que els poetes pretenen fer i fan, el sentit de la seva recerca. En especial, són concloents i magnífics els darrers versos del poema, la darrera estrofa. Mots claus: on es troba el poeta ("sala buida"), que "imagina...", "il·lús", que "·delicat abasta moixons", i que persevera. M'agrada molt aquest mot -també ho va dir en Pep (Guardiola) a l'inici de la temporada passada -: ésser constants i tossuts alhora de cercar i recercar constantment (...).
També m'agrada "plomes d'un blanc agònic", la imatge de l'engabiament i de l'ocell malferit de més a l'inici. Un poema molt complert i d'alta qualitat literària, excel·lent equilibri amb un missatge diàfan i profund.
Saps una cosa ?; és un tema que darrerament li vaig donant voltes i més voltes, "poesia, poetes..." és un dels aspectes que centren la primera part del que espero sigui el meu proper recull. Penso que has sabut trobar el que hi ha darrera del qui escriu poesia amb imatges precioses i escaients: "blanc i negre", "fragilitat", "paraules dissecades"... Jo, en un altra poema al respecte, parlo del poeta com a "aventurer immortal", tu també parles d'un ocell, el vers que voletegi immortal.
En definitiva: un poema a la teva alçada, a l'alçada d'una gran poetessa. Gràcies per fer-lo públic.

Petons,
Fidel