la papallona

- Mare, torna'm a explicar el conte.
- No, és tard, i demà has de matinar per rebre el pare.
- Mare, si us plau.
- Està bé, però serà l'últim conte que t'explicaré.
- Sí, mare, l'última vegada.

El nen no va poder resistir el cansament i en pocs minuts dormia profundament, i somniava ser el protagonista d'aquell conte.

Passejava pel mercat, curull de gent cridanera. Ell, petit encara, buscava aquella clau que obria el cofre d'un tresor amagat. Només podria trobar-la a la botiga del Sr. Puig-Gros, col·leccionista de papallones de tots els tamanys i colors. El nen, un xic esporuguit, picà amb els dits el vidre de l'aparador de la botiga. El Sr. Puig-Gros, amb una rialla d'orella a orella li obrí la porta.

- Eusebi, però què hi fas tu aquí? - Ell dissimulà.
- Puc mirar les papallones? És que avui és el meu aniversari i volia comprar una papallona...
- I tant! Fes, fes... que jo tinc molta feina. Avui m'ha arribat un exemplar meravellós de l'Índia. És de color blau turquesa i és més gran que la teva mà. Ja veuràs, ensenya'm la teva mà.

L'Eusebi s'apropà al Sr. Puig-Gros i alçà el braç per donar-li la mà. El nen va mirar-se la mà en silenci i va estar-se així una llarga estona. Passà el temps més ràpidament del què pensava. Aquella mà ja no era la mà d'un nen. Era gran i forta, d'un jove que creixia de pressa i recordava amb enyorança les seves aventures d'infant, el darrer conte de la seva mare, quan ell era el protagonista de totes les aventures. La mare, en veure'l tan pensatiu li preguntà.

- Eusebi, què fas?
- M'acabo de rentar les mans, mare... i m'he recordat d'una història de fa molts anys.

No sé què passaria pel cap de l'Eusebi, però el seu pensament era lluny, molt lluny d'allà, i va somriure. Seguia pensant i el seu pensament s'allunyava. Quan més pensava més es fixava en les coses. Ja li venia de petit això: es fixava en els ulls de la mare, en la forma de la seva mà, en els colors de les papallones. Es passava temps i temps amb les persones; escoltava, mirava, somreia...

Fa pocs dies el vaig veure sortir de casa seva. Feia molts anys que tenia una idea fixada al cap i aquell dia anava a posar-la en pràctica. Mirà el cel blau del matí i agraí l'oreig de llevant que li acaronava les galtes. Tornà a recórrer el carrer del mercat i s'aturà a la botiga del Sr. Puig-Gros, col·leccionista de papallones de tots els tamanys i colors.

Un xic esporuguit, picà amb els dits el vidre de l'aparador de la botiga. El Sr. Puig-Gros, amb una rialla d'orella a orella li obrí la porta.

- Eusebi, però què hi fas tu aquí? - Ell només va saber dir, com sempre.

- Puc mirar les papallones? És que avui és el meu aniversari.