LA NOIA QUE PASSEJAVA ESCAROLES -

LA NOIA QUE PASSEJAVA ESCAROLES - Una historia quotidiana

Prem el timbre dues vegades seguides. Es una escala de veïns al centre de la ciutat. Li respon una veu d’espinguet des de l’intèrfon. Ja baixo, un moment.
La noia dels pantalons curts comprova que es l’hora convinguda i es disposa a esperar tot observant als nens que juguen als gronxadors de la placeta. Els arbres de fulla caduca esquitxen d’ocres la verdor de l’herba.
Es una noia cepada. La samarreta folgada que duu, amb prou feina dissimula la turgència d’un bust generós. Calça sabatilles esportives amb unes ratlletes de colors. Llueix unes cames musculades i la pell embrunida per la vida a l’aire lliure. Tota ella irradia vitalitat. Els cabells llisos, tallats a l’alçada dels lòbuls li deixen el clatell a l’aire, i el serrell recte, arran de celles li dóna aspecte de casc a la curta melena fosca. Recorda una nina japonesa.
Cinc minuts mes tard s’obre la porta de l’escala. Es una pesada reixa de ferro i vidres, amb el pom de llautó. En surt una dona ben entrada en la seixantena, profusament maquillada, en un malaguanyat intent de dissimular el pas dels anys. S’atura al pedrís de la porta, enfundada en un xandall blau cel, prou arrapat per evidenciar els sacsons revinguts de la seva silueta. Duu sabatilles blanques i roses, i una cinta elàstica a joc li subjecta els cabells arrissats donant-li l’aspecte d’una gran escarola pèl-roja.
Hola maca. Ja estàs a punt?
Del pedrís estant encara no arriba de bon tros a l’alçada de la noia.
Aquesta, somriu i es gira donant-li l’esquena, mentre s’apropa a la porta. La dóna fa un saltiró i s’enfila barroerament a coll i be de la noia. S’arrapa a les potents espatlles com si s’aboqués a la borda d’un vaixell. La jove l’agafa per sota les cuixes.
On vol anar avui?- Fa la noia. El seu cos esvelt no evidencia cap esforç pel pes de la clienta.
Podríem fer un tomb pel parc. Però no corris. El meu assessor personal em va dir que res de córrer.
No s’amoïni. Si li sembla que corro massa m’ho diu, i aniré mes a poc a poc.
Si, això. “Passegi” Em va dir el Paolo, “Cremi calories, però sense fer excessos”. Es que suar no afavoreix, saps? Es tan vulgar, la transpiració...
Doncs no correré. – diu la noia- Que li sembla, farem mitja horeta?
Si, ja n’hi haurà ben bé prou per avui.
Molt bé doncs. Seran quinze euros.
Si, ja ho sé. Igual que sempre.
Com sempre, es clar. Però jo li haig de dir...
Ja... Però nena, es que sempre m’ho dius!
Li dic, perquè es la meva obligació.
Doncs així ja ho fas be, de dir-m’ho.
Si....Es clar.
Es clar. Però no te’ls donaré pas, fins que em tornis a dur a casa.
Ja... Com sempre.
Es clar, com sempre. Però jo be t’ho haig de dir.
Ja però, escolti.... Es que sempre em diu el mateix!
Mira, nena. T’ho dic perquè t’ho haig de dir.
Si, si... Es clar..
Em vas dir que estaves estudiant, oi maca?
Estic acabant el doctorat.
Fixa’t... Una doctora! A coll i be d’una doctora! Quan tinguis el títol no voldràs cobrar-me mes oi?
Be, jo... Encara no he acabat.
Jo t’ho dic, per si de cas..
Si... Ja ho entenc.

S’allunyen carrer avall en direcció a l’entrada del parc. La doctora dels pantalons curts camina pensativa amb l’escarola a l’esquena, olorant l’aire que fa olor de tardor. Mentre s’acosten al parc, els seus ulls ressegueixen les voreres cercant un contenidor prou gran.