La noia del quadre

Un relat de: Bernat de Montsegur

Sempre m'ha agradat el cine d'abans, quan es feien pel·lícules com Déu mana, amb actors i actrius dels que sabien què vol dir actuar i amb arguments amb imaginació i sentit, per això, quan vaig veure que en el cine Maldà feien un programa doble de Lubitsch i, a sobre, en versió original, no m'ho vaig rumiar gens i hi vaig anar immediatament. Com és natural, vaig sortir del cine plenament satisfet i pensant allò de "ja no es fan pel·lícules com aquestes".
Com que encara era d'hora vaig decidir fer un volt pel barri. A la plaça de Sant Josep Oriol hi havia la fira de venedors de quadres i vaig anar-hi a xafardejar una mica. Hi havia les típiques aquarel·les de la Rambla, les marines que semblen fetes amb fotocopiadora (totes són iguals) i alguns quadres abstractes que mai no sé si estan del dret o cap per avall.
De sobte, la meva vista, que fins llavors s'havia passejat lliurement per tots els quadres, es va aturar de cop. Havia topat amb un retrat realment impressionant, no per la qualitat de la pintura, ja que com que no hi entenc gaire això no m'hauria impactat, si no per la bellesa de la noia que representava. Era realment fascinant, amb uns ulls blau-verds que ressaltaven sobre la seva pell bruna bellament emmarcada per una llarga i lleugerament arrissada cabellera caoba. La senyora que, amb cara d'avorrida, estava asseguda en un tamboret al costat de la pintura se'n va adonar del meu interès i em va preguntar:
-Que li agrada, jove?
-La veritat és que sí, quant val?
La resposta em va deixar parat: era molt més barat del que m'havia pensat. Malgrat tot, no duia prou diners a sobre, o sigui que li vaig dir:
-Miri, si me'l guarda, vaig a treure diners del caixer automàtic i torno de seguida.
-No pateixi, vagi tranquil, que ja li guardaré l'estona que calgui. Vol que li emboliqui, mentre tant?
-Sí, sisplau - li vaig contestar i vaig anar a buscar els diners.
Quan vaig tornar, la senyora ja havia embolicat el quadre, li vaig pagar i me'l vaig endur a casa. Allà el vaig desembolicar i em vaig tornar a quedar embadalit amb la bellesa de la noia. Qui devia ser? Tan podia ser una model professional com una parenta o amiga de l'autor. Clar que també podia ser un autoretrat. No sé perquè pensava en "l'autor" i no en "l'autora". Vaig buscar la firma per sortir de dubtes, ja que encara que sembli estrany no me l'havia mirat encara. Vaig comprar el quadre perquè m'agradava, no per la signatura com fan els especuladors. Però el dubte sobre el sexe de l'artista no es va solucionar: només hi havia dues inicials, una L. i una A. O sigui que tant podia voler dir Lluís com Laura, per posar dos exemples.
De cop me'n vaig adonar que tenia molta gana; vaig mirar el rellotge i em vaig quedar de pedra: eren gairebé les dotze de la nit! M'havia quedat mirant el quadre i havia perdut totalment la noció del temps. Vaig obrir una llauna de sardines i me la vaig menjar sense deixar de contemplar la bella desconeguda. Amb prou feines vaig poder dormir, obsessionat amb la imatge de la pintura i, quan m'endormiscava, somiava amb la noia.
L'endemà, quan els companys de feina van veure la cara que feia, es van dedicar a fer les brometes de costum en casos semblants:
-Renoi, quina "farra", ahir!
-Què, ja ho sap la teva xicota que estàs fet un pendó?
La meva xicota! Quan vaig sentir això vaig fer un bot. No estic promès ni res per l'estil, però surto sovint amb una noia i havíem quedat que ahir l'aniria a buscar a la feina però, amb la compra del quadre ho vaig oblidar del tot. Com es pot suposar, quan la vaig telefonar estava feta una fura. La veritat és que es va posar molt impertinent, jo no estava d'humor i li vaig contestar amb poca delicadesa, total que vam acabar engegant-nos mútuament a fer punyetes.
En tot el matí no vaig fer res de bo, només tenia al cap la cara de la noia del quadre. El meu encarregat va notar que no estava per la feina i, com que feia mala cara, es va creure que estava malalt, o sigui que em va dir que me n'anés a casa, em fiqués al llit i que, si demà ja estava bé, tornés i, si no, que agafés la baixa.
Vaig plegar, però en lloc d'anar-me'n a casa, vaig agafar el metro fins a Liceu i vaig tornar a la parada on el dia anterior havia trobat la pintura. La meva intenció era intentar esbrinar el nom de l'artista i, a través seu, intentar localitzar la noia. Ni se'm va ocórrer que la noia podia ser ja una venerable velleta o, fins tot, morta. El quadre no duia cap mena de data, o sigui que podia haver estat pintat ja feia molts anys, però alguna cosa em deia que no, que era recent i que la meva enamorada, doncs ja em considerava bojament enamorat d'ella, no podia ser gaire més gran del que semblava.
Vaig voltar tota la fira, però no vaig poder trobar la parada del dia abans. On jo recordava que hi havia la senyora que em va vendre el quadre ara hi havia un xicot amb una cabellera i una barba realment espectaculars i que oferia uns gargots dignes de'n Miró. Vaig fer tota la volta per comprovar que no m'havia equivocat o que la dona no havia canviat de lloc. A la fi, vaig tornar al jove pelut i li vaig dir:
-Perdona, saps on és la senyora que hi havia ahir aquí?
El noi em va mirar amb cara d'estranyat i em va contestar:
-Ho sento, jo ahir no vaig poder venir perquè no em trobava gaire bé i, teòricament, aquest lloc havia d'estar buit. Pere- va dir, dirigint-se al de la parada del costat- que s'hi va posar algú aquí ahir?
-Sí, no havia pensat en dir-t'ho- va respondre el tal Pere- Ahir va venir una dona i em va preguntar si, ja que el lloc estava buit, s'hi podia posar per vendre unes pintures que havia fet el seu fill. Em va fer pena, perquè feia cara de necessitar els calés i li vaig dir que sí, però no en tinc ni idea de qui era. Suposo que no et sap greu.
-No és clar, és que aquest senyor preguntava per ella.
Llavors el Pere es va dirigir a mi:
-Miri, si és de l'Ajuntament ja sé que no està permès que vengui gent que no té permís, però què vol que li digui? estem a la vora de Nadal, la bona senyora no va perjudicar a ningú, en tot cas a mi mateix si és que em va prendre algun client. O sigui que si vol, posi'm una denúncia però serà la seva paraula contra la meva.
-Tranquil, no soc de l'Ajuntament ni tinc cap intenció de denunciar ningú. El que vull és saber coses sobre l'autor d'un quadre que li vaig comprar ahir.
-Doncs ho lamento, però no crec que el pugui ajudar. Si vol, deixi'm el seu telèfon i, si la torno a veure, ja li diré que el truqui.
Ho vaig fer i, després de donar-li les gràcies, vaig marxar. A l'arribar a casa vaig buscar la "Polaroid" que tenia guardada des de les vacances i vaig gastar les tres fotos que em quedaven en retratar el quadre. A la tarda, amb les fotos a la mà vaig recórrer gairebé totes les galeries d'art i botigues de venda de quadres que vaig trobar a les pàgines grogues. A totes feia el mateix: ensenyava les fotos i preguntava si em podien donar informació sobre la noia o sobre l'autor (o autora) de la pintura. I la resposta sempre era semblant:
-Ho sento molt, però no havia vist mai aquesta senyoreta i tampoc la signatura, és molt possible que sigui un afeccionat que ha retratat la seva dona o la seva filla.
La veritat és que no m'havia passat pel cap que es podia tractar d'una dona casada; tampoc no se m'havia ocorregut que, encara que fos soltera i la trobés, probablement la noia no sentiria per mi el mateix que jo ja sentia per ella: un amor foll i desesperat. Quan van tancar les botigues vaig tornar a casa i vaig tornar a asseure'm davant del quadre fins que la son em va vèncer. L'endemà era dissabte i no havia d'anar a treballar, o sigui que vaig aprofitar per seguir voltant botigues, fins i tot vaig anar a les parades dels encants de la Plaça de les Glòries, també sense cap resultat positiu. Tampoc no em van poder ajudar els pintors afeccionats que vaig trobar pel Barri Gòtic. Només em quedava una esperança: els estudiants de la Massana, però estaven de vacances fins passades les festes. Vaig decidir fer tot el possible per poder suportar l'espera. No recordo haver passat mai un Nadal ni un Cap d'Any tan tristos: no vaig voler anar a celebrar res a casa de ningú i em vaig passar tots els dies a casa sol amb el quadre sempre al davant i mirant-me'l obsessivament.
Per fi va arribar el dia de tornar a començar les classe i, a primera hora jo ja estava a la porta de la Massana amb les meves fotos i fent les preguntes de sempre: si coneixien la firma o havien vist mai la noia. Per desgràcia, també les respostes van ser les de sempre: ningú no coneixia la noia i ningú no havia vist mai aquella signatura.
Em vaig sentir com si res ja no tingués sentit per mi, em veia incapaç de seguir vivint sense conèixer la que ja era la meva única il·lusió a la vida. Vaig sortir del pati de la Massana i, capficat i absolutament distret, vaig travessar el carrer Hospital. De sobte vaig sentir un crit esgarrifós i, al mateix temps algú em va donar una forta empenta que em va llançar a l'altra banda del carrer, mentre el grinyol estrident d'una frenada m'ensordia. Algú em va ajudar a aixecar-me mentre sentia veus al meu voltant:
-Que no ha vist que venia un camió?
-Sort que aquesta noia l'ha empentat, si no ara fora mort; ja li pot donar les gràcies.
Em vaig tombar i ,allà davant meu, somrient, em mirava la noia del quadre

Comentaris

  • Romàntic[Ofensiu]
    Naiade | 03-11-2006

    Molt ben trobat. Sembla que t'haguessis posat tan dins el personatge de la pel·lícula, que necessitaves viure alguna cosa similar.
    Que bonic si fos real no?.
    A mi també hem va encantar aquesta pel·lícula.
    Una abraçada
    Naiade