La màquina de retratar

En Joan havia estat afeccionat a la fotografia des que el seu pare li havia regalat una modesta "Werlisa" el dia que va fer deu anys. Quan va començar a treballar va poder comprar-se una màquina millor, amb fotòmetre i telèmetre incorporats. No era la càmera reflex que ell desitjava, però el seu pressupost no donava per més i, en qualsevol cas, el canvi ja era prou important,... per ara.
La seva vida va seguir el procés normal: va fer la "mili", es va prometre amb una noia, va aconseguir una certa estabilitat laboral i es va casar. A la llista de noces hi va posar el seu somni: una "Canon" reflex, amb un joc d'objectius gran angular, normal i tele. Però els parents i els amics no van ser tan generosos com ell i la Laia, la seva promesa, s'esperaven i moltes de les coses que havien posat a la llista les van haver de deixar o pagar-les ells. Es clar, comprar la càmera en aquella situació hauria representat renunciar a d'altres coses molt més necessàries i tots dos van estar d'acord que el que calia era començar el millor possible la seva vida en comú i que, més endavant, ja es podrien permetre el luxe que en Joan tant desitjava.
Va ser, si fa no fa, quan la Laia va quedar embarassada que en Joan va començar a presentar-se a concursos de fotografia. Tant en el de l'Associació de Veïns com en el de la Festa Major del seu carrer va aconseguir el segon premi, que en els dos casos consistia en un diploma i una medalla. Animat per l'èxit, es va presentar al concurs que organitzava una revista i els premis del qual eren en metàl·lic.
Va presentar una sèrie de fotografies del monestir de Sant Pau del Camp que a ell sempre li havien semblat unes de les seves millors obres i, quasi com si fos un costum, va aconseguir el segon premi consistent en una medalla, un diploma ... i 50.000 pts. en efectiu.
Els diners, en Joan volia utilitzar-los comprant coses que els farien falta quan nasqués la criatura, però la Laia el va convèncer (no li costà gaire, la veritat) que, ja que eren uns diners amb els quals no comptaven, els gastés en el seu somni: una bona càmera.
I en Joan es va dedicar a recórrer totes les cases de venda de material fotogràfic que coneixia, comparant característiques, marques i preus. Quan ja s'havia decidit per una preciositat japonesa amb un objectiu zoom de 35 a 200 mm., manual i automàtica, i que estava d'oferta en una de les botigues que havia visitat, va descobrir que, a dos carrers de casa seva, hi havia una botiga de fotografia que ell no coneixia. Era en un carrer estret i curt pel qual no hi passava gairebé mai en hores comercials. Potser per això no s'hi havia fixat.
Anava a passar de llarg i anar al lloc on havia decidit de fer la compra, però, sense saber perquè, va retrocedir i va entrar-hi.
La botiga era buida i, a l'obrir ell la porta, va sonar un timbre a l'interior.
- Un moment, de seguida surto - digué una veu.
I, efectivament, als pocs segons va sortir un home d'aspecte curiós. Pel seu físic, hom se l'hauria imaginat en un ambient molt diferent al d'una botiga plena d'aparells fotogràfics moderns: el seu cabell i la seva barba recordaven els alquimistes dels gravats medievals. Duia un guardapols gris que encara accentuava més aquesta impressió.
- Bona tarda, jove, en què puc servir-lo?
La seva veu era amable i la seva mirada alegre. En Joan, sense saber-ne el motiu, va sentir que era un home en qui es podia confiar.
- Miri; voldria saber si vostè té i a quin preu, la màquina...
I li digué la marca i el model que volia.
L'home li va dir que ho lamentava molt però que, en aquells moments, no tenia el model que li demanava, però que, si li interessava molt, li podria portar en uns dos o tres dies. En canvi, tenia un model molt semblant, de fabricació alemanya i que, per un preu una mica inferior, li oferia un objectiu més lluminós. I mentre anava parlant, va treure d'una prestatgeria de darrera seu una màquina francament maca i l'oferí a en Joan.
Ell l'agafà, no gaire convençut, i se la mirà i remirà. Va apuntar cap al carrer i va fer avançar i retrocedir el zoom. Va activar el fotòmetre i va anar observant què marcava segons on enfocava ell. La va obrir i va mirar-se el sistema de càrrega. En una paraula: la va repassar de dalt a baix.
- Bé, què li sembla? - digué l'home de la botiga.
En Joan estava tan distret que la pregunta el mig sobresaltà.
- Realment és molt maca, és còmoda de manejar i sembla bona, però, la veritat, la marca m'és desconeguda i em fa una mica de por gastar tants diners sense tenir-ne referències.
- No pateixi, l'entenc perfectament. Miri, li proposo un tracte: li deixo a prova. Vostè em deixa una paga i senyal i s'enduu la màquina. Aquest cap de setmana fa totes les fotos que vulgui, les revela i, quan vegi els resultats, decideix si se la queda o me la torna. Si no en queda content, no hi ha problema, se'n pot endur un altre model, o li torno la paga i senyal.
- D'acord, m'agrada el tracte, però, com sap que no desapareixeré amb la màquina? Vostè no em coneix de res.
- Digui més aviat que no ens havíem vist mai, però presumeixo de conèixer les persones als pocs moments de tractar-les i sé que vostè és honrat i no em farà cap estafa.
En Joan va sortir de la botiga amb la seva nova màquina, més content que un gínjol i li va faltar temps per córrer cap a casa a ensenyar-la a la Laia i a dir-li que s'arreglés, que volia anar a estrenar-la al Parc Güell.
I van anar al Parc Güell i el dissabte, al zoo i el diumenge, com que plovia, es van quedar a casa i en Joan es va dedicar a fer fotos interiors. En resum: el dilluns tenia tres rotllos per revelar, amb fotos fetes en totes les condicions imaginables per provar com responia la màquina. Com que, cosa rara, l'home que li va vendre li va dir que ell no s'encarregava de fer revelats, va dur els rotllos a una botiga d'aquestes que ho fan en un parell d'hores.
Quan en Joan va plegar de treballar es va trobar la Laia esperant-lo amb uns sobres a la mà.
- Que són les fotos? Com han sortit?
- No ho sé -respongué ella-, no les he mirat, he volgut que fossis tu el primer.
- Gràcies, és un detall per part teva, però te les podies haver mirat. Mira, anem al bar del Quimet i així les veurem ben asseguts.
I van fer bé d'asseure's; si no, potser haurien caigut a terra. I no per manca de qualitat de les fotografies, ja que totes van sortir perfectes, sinó perquè gairebé cap d'elles no coincidia amb el que en Joan havia retratat: hi havia certes diferències entre el que sortia a la fotografia i el que hi hauria d'haver sortit. Per exemple: una de les fotos fetes al zoo era el dofí saltant per agafar un peix de la mà de l'entrenador i a la que en Joan tenia davant es veia el dofí caient a l'aigua. La Laia l'havia retratat a ell assegut davant del tancat de les girafes i a la foto se'l veia dret caminant cap a la càmera.
Però el més sorprenent de tot va ser que, a la foto on s'hauria d'haver vist la Laia de perfil, ensenyant orgullosa i riallera el seu embaràs de vuit mesos se la veia de cara i amb un nadó als braços.
Es van mirar astorats. La Laia va dir:
- Però, què és això? Es que la màquina retrata el futur en lloc del present?
- Vinga, dona, no diguis bestieses. Això només passa als capítols de "Dimensió desconeguda".
- Doncs dóna'm tu una explicació millor. Si t'hi fixes, en totes les fotos hi surt no el que es veia quan la vas fer, sinó el que s'hauria vist un temps després.
- Tens raó, però en alguns casos la diferència és de segons i en altres, com en el de la teva foto amb el nen, de dies o potser, fins i tot, setmanes.
- Es cert, quina explicació hi dones?
- Només se me n'acut una, però és completament inversemblant i fantàstica: tal com has dit tu, la màquina retrata el futur i, en funció de la velocitat, l'obertura del diafragma i potser també la sensibilitat de la pel·lícula, s'avança més o menys en el temps.
- Em sembla que si ens sentia algú, ens faria tancar al manicomi. Ara ja només falta que diguem que l'home que te la va vendre és un extraterrestre que vol estudiar les reaccions dels humans davant d'un objecte pertanyent a una civilització més avançada i ja tenim una novel·la de ciència-ficció.
- Mira, no sé si és un venusià o un agent de la CIA que es treu un sobresou venent de sota mà prototipus experimentals. Veus? Jo he fet una novel·la d'espionatge. Ara el que cal és anar a parlar amb ell i esbrinar la veritat.
Però la veritat no la van poder averiguar mai. Quan van anar al carrer on en Joan havia comprat la màquina, el van recórrer amunt i avall i allà no hi havia cap botiga, ni de fotografia ni de res. El carrer era curt, ja ho hem dit, i només hi havia sis o set escales de veïns i un parell de portes que, si havien estat botigues, feia molts anys que havien tancat.
Van veure una velleta que sortia d'una de les escales i en Joan se li adreçà.
- Perdoni, senyora, en aquest carrer no hi havia una botiga de fotografia?
- No, jove. En aquest carrer l'única botiga que hi ha hagut va ser la d'un antiquari. Era allà, veu?
I assenyalava una de les portes tancades, la més atrotinada i que corresponia al lloc on, segons creia en Joan, hi havia la botiga que ell buscava.
- Ara, -va seguir la velleta - ja fa molts anys que és tancada. Des de la guerra, si no em falla la memòria.
- Va conèixer l'amo, vostè?
- Sí, em sembla recordar que era un home gran, amb barba i cabell blancs i que es deia que era una mica bruixot, Déu nos-en-guard! -va dir mentre es senyava.
- Gràcies i perdoni, senyora.
En Joan i la Laia van marxar en silenci. No es van dir res fins arribar a casa.
- Creus que el "bruixot" de la vella era el teu venedor?
- Ja no sé què creure i tampoc no sé què fer amb la màquina.
- Què vols dir?
- Doncs que el primer que he pensat és que, un cop trobat el sistema per retratar el període del futur que volguéssim, podríem, fotografiant diaris, veure els resultats de les travesses o la loteria i fer-nos rics en poc temps. Però, en primer lloc, no estic segur que si fóss
im milionaris siguéssim més feliços que ara. A més, imagina't que un dia, en lloc de veure en la foto el resultat de les travesses, hi veiem la nostra esquela o qualsevol altra cosa desagradable. ¿Seríem capaços d'aguantar-ho o ens deseperariem i acabaríem provocant nosaltres mateixos una desgràcia que, de no haver sabut què passaria, no hauria passat?. Crec que és millor desfer-nos de la màquina i ignorar el futur fins que es transformi en present. Hi estàs d'acord?

* * *

L'endemà, en Joan i la Laia van agafar la "Golondrina" i que estaven en el lloc més fons del port, van llençar-hi un paquet. A dins hi havia la màquina de retratar.