El judici

El president del tribunal va dir:
-Aquest tribunal és a punt per dictar sentència. L'acusat té alguna cosa per alegar abans que la sentència sigui dita?
L'acusat es va aixecar i va dir:
-És inútil, ja sé que heu pres una decisió i que no la canviareu digui el que digui. Si la meva explicació pogués tenir alguna influència en el vostre veredicte, me l'hauríeu demanada abans, durant aquest simulacre de judici, no ara.
-Teniu raó, no us hem deixat parlar perquè el vostre delicte era prou clar, no podíeu negar res. El que us demanem ara és si voleu explicar perquè el veu cometre.
-Canviaria això la sentència?
-Potser no, potser l'atenuarà una mica. No ho sé. Voleu explicar-vos o no?
-D'acord; no servirà per a res, però potser comprendreu els meus motius.
Sé que, per vosaltres, un blanc que ha vengut armes als indis no te cap mena de justificació, però per a mi va ser pràcticament un deure. No hi vaig fer mai negoci: els beneficis els invertia en comprar més i millors armes per tornar-les a vendre. Ho vaig fer perquè vaig creure que era just. Potser si us explico la meva vida ho entendreu una mica.
Vaig néixer mol lluny d'aquí, a Europa, en un petit país que es diu Catalunya, en una ciutat que es diu Barcelona. Quan jo tenia uns vint anys, va esclatar la guerra entre el meu país i els seus veïns: França i Espanya. Al principi, Anglaterra ens ajudava però aviat ens va abandonar i vam haver de lluitar nosaltres sols contra un enemic molt superior en tots els aspectes.
La guerra ens va ser desfavorable i vam haver d'anar retrocedint fins que Barcelona va quedar assetjada. Al principi encara confiàvem en rebre alguna mena d'ajut de l'exterior, però aviat vam veure que això no passaria. Alguns van opinar que calia rendir-nos però la majoria preveiem les conseqüències: perdríem totes les nostres llibertats i vam preferir lluitar fins al final.
La ciutat va rebre un terrible càstig de l'artilleria enemiga, però resistíem. La situació va anar empitjorant fins que, un mal dia, un 11 de setembre, l'enemic va obrir unes bretxes que no podríem tapar i vam haver de capitular.
Aquella nit, aprofitant la foscor, uns quants companys i jo vam aconseguir fugir i, travessant les línies enemigues, ens vam dirigir a les muntanyes per dedicar-nos, com a guerrillers, a hostilitzar l'invasor. L'enemic ens va perseguir fins a obligar-nos a fugir del país per mar. La meva barca va arribar, després de moltes peripècies, a l'illa de Menorca, que llavors estava en poder dels anglesos. Per evitar complicacions em vaig fer passar per sicilià i, al cap d'un temps, em vaig embarcar cap aquest Nou Món del que tan havia sentit parlar.
Un cop arribat, em van oferir terres si venia cap aquest territori, i així ho vaig fer. Un cop aquí vaig veure que sí que hi havia molt bones terres, però també vaig veure una cosa que ningú no m'havia dit: estaven habitades i els seus habitants, com és lògic, no volien deixar-les. Per vosaltres, els indis són poc més que animals, uns salvatges que cal foragitar i, si s'hi neguen, exterminar. Però per mi són uns homes que lluiten contra uns invasors com jo havia lluitat contra els espanyols. Poc podia fer per ajudar-los fins que un dia vaig tenir una idea: jo sóc blanc i, per aquest sol fet, puc fer moltes coses que a un indi li estan absolutament prohibides. Per exemple: passejar per una ciutat, manllevar diners o comprar armes. I això és el que vaig fer.
La primera vegada que vaig anar a territori indi amb un carro carregat d'escopetes vaig estar a punt de deixar-hi la cabellera, és cert. Però vaig aconseguir que el cap de la tribu confiés en mi. Em va donar or, que per ells no té cap valor, i vaig poder tornar els diners que m'havien deixat i comprar més armes. Me les venien militars com vosaltres, els que ara em jutgeu i, com que pagava molt més del que realment valien, mai ningú no em va preguntar què en feia ni per a què les volia. Jo havia donat a entendre que les enviava al meu país per ajudar a una rebel·lió que estava a put de produir-se i això semblava satisfer tothom. Potser algun dels meus proveïdors va ser mort amb una de les armes que m'havia venut.
Abans que m'ho pregunteu us diré que en aquesta sala no hi cap dels homes que em venien el material. I si fos, com és natural, tampoc no us ho diria. Amb la meva mort ja n'hi haurà prou.
Vaig aconseguir vendre unes set remeses d'armes als indis abans que algú fes investigacions i m'agaféssiu. Sé que no he aconseguit gran cosa però, al menys tinc una satisfacció: hi ha hagut uns quants indis que han mort com a homes, lluitant per la seva terra, la seva llibertat i la seva família i amb una petita possibilitat de triomfar. Sense les armes que jo els he proporcionat haurien estat senzillament massacrats com a ovelles en un escorxador.
I no tinc res més per dir. Sóc culpable, segons la vostra llei, però, per mi i suposo que també pel Jutge que aviat m'enviareu a enfrontar vaig fer el que calia. Això és tot.

L'acusat es va asseure i no va tornar a dir res més, ni quan li van dir que la sentència era a mort, ni durant la llarga nit d'espera, ni quan l'escamot d'afusellament el va acompanyar fins la paret del cementiri.
Només un segon abans que les bales entressin al seu cos es va tornar a sentir la seva veu. Va cridar una cosa en un llengua desconeguda pels seus botxins. Va cridar:
-VISCA CATALUNYA LLIURE!