Ella

El mes passat, un amic meu que treballa en una important multinacional em va convidar a la festa que feia la seva empresa en un famós hotel de la ciutat.
-Podràs conèixer gent de tot arreu, tu que sempre parles de la necessitat de relacionar-se amb persones d'altres cultures i idiomes -em va dir, i això em va convèncer.
Quan vam arribar al saló on es feia la festa, ja era gairebé ple de gent. La majoria formava grupets que, amb una copa a la mà, xerraven animadament. D'altres ballaven la música que tocava una petita orquestra en un racó habilitat per aquest fi El meu amic em va presentar dues o tres persones i, de cop i volta, em va dir:
-Mira, el meu delegat de zona; vaig a saludar-lo i torno desseguida.
I se'n va anar deixant-me amb un japonès que parlava un preciós anglès amb accent italià. El nipó va començar a comentar-me les virtuts del sake en la dieta gastronòmica zen. Un tema apassionant, com podeu suposar. Mentre feia veure que l'escoltava em vaig dedicar a mirar dissimuladament si veia el meu amic o algú altre que em pogués rescatar.
De sobte, la meva mirada va caure en un grup format per quatre o cinc xicots que intentaven atreure l'atenció d'ELLA. He escrit "ella" amb majúscules perquè allò no era una dona, era LA DONA, també en majúscules. Si els déus grecs haguessin existit, al seu costat Afrodita hauria estat només una noia bufoneta. Era absolutament preciosa, amb la seva cabellera caoba, els seus ulls verdíssims i uns llavis que demanaven a crits que algú els besés.
Vaig veure que ella també em mirava i, al creuar-se les nostres mirades, em va insinuar un discretíssim i encoratjador somriure. No m'hi vaig rumiar gens, li vaig engaltar al japonès un "Excuse me!" tan correcte com vaig poder, me'n vaig anar cap a ella, vaig apartar els borinots que l'envoltaven, li vaig fer una lleu reverència i, abans que ningú pogués reaccionar, ja la tenia enllaçada per la cintura i estàvem ballant.
Si la seva bellesa era insuperable a distància, a la vora era irresistible. Si m'ho hagués demanat, hauria fet qualsevol bestiesa, fins i tot casar-me amb ella. De moment, però, només em mirava i somreia. Tenia ganes de dir-li mil coses i preguntar-li'n mil més i, alhora, temia trencar aquell silenci tan confortant. Per fi em vaig decidir a dir-li alguna cosa, però, hipnotitzat pel maragda dels seus ulls només em va sortir allò tan gastat de:
-Estudies o treballes?
Se'm va quedar mirant amb una mirada cada cop més divertida i, al final, em va dir:
-Que n'ets de borinot, Pere! Després de cinc anys de casats em surts amb aquestes? Ja hauria d'estar acostumada a les teves excentricitats, com això de voler venir separats i "conèixer-nos accidentalment", però podries inicial el contacte amb una mica més d'originalitat. Quan ens vam trobar per primera vegada estaves més inspirar, la veritat.