El cavaller enamorat

Un relat de: Bernat de Montsegur

Hi havia una vegada, fa molt de temps, un petit país on regnava un rei molt bo. Aquest rei tenia una filla molt bonica i encisadora que es deia Blancaflor. Quan la Blancaflor va arribar a la majoria d'edat, els seus pares van fer una gran festa, a la que van convidar tots els nobles, dames i cavallers del reialme. Però es van oblidar de convidar-hi una vella dama anomenada Mandràgora, la qual era bruixa, segons deia el poble.
Mandràgora es va enfadar molt i va decidir venjar l'ofensa. Va anar al seu laboratori, va consultar vells grimoris i va fer un espantós conjur que la va transformar en un esgarrifós drac que treia foc pels narius.
El drac va començar a menjar-se els ramats i a cremar les collites. El poble es va anar a queixar al rei i aquest va enviar els seus millors cavallers a enfrontar-se al monstre, però tots van ser derrotats pel drac. Llavors el rei va fer publicar per tots els països veïns un ban on deia que donaria la mà de Blancaflor i tot el seu reialme a qui fos capaç de matar el drac. Molts cavallers ho van intentar, però tots hi van deixar la pell.
El poble, tip de les malvestats del monstre, va començar a revoltar-se dient:
-Per què hem de pagar nosaltres una ofensa feta pel nostre rei? Són ell i la seva família qui han de patir, no nosaltres.
I van obligar el rei a oferir Blancaflor al drac a canvi que els deixés viure en pau. Plorant amargues llàgrimes, el rei va haver d'accedir a les exigències populars i va dur la seva filla vora el cau del monstre, li va donar un somnífer i la va deixar a la seva sort.
Blancaflor es va despertar i va deixar anar un crit esgarrifós: tenia sobre seu la boca del drac, a punt de devorar-la. De sobte, el monstre va tombar-se udolant. Havia arribat un cavaller que li havia clavat la llança. Drac i cavaller es van enfrontar en una lluita a mort que va durar hores. A la fi, el monstre, ferit per tot el cos, va caure a terra, es va estremir i va morir. El cavaller, amb la platejada armadura plena de bonys i tenyida de sang, tant de la seva com de la de Mandràgora, es va repenjar, cansat, en l'espasa victoriosa, es va treure el casc i va somriure a Blancafor.
Aquesta, admirada de la seva viril bellesa, li va dir:
-Gràcies, cavaller, heu salvat la meva vida i el meu reialme, ara les dues coses us pertanyen.
-Molt agraït, bella donzella, però no puc acceptar cap de les dues coses. El vostre reialme perquè ja en tinc un a l'altra punta del món. A vós, perquè el meu cor ja no és lliure.
-Així, doncs, ja esteu enamorat? De qui, d'alguna princesa del vostre país?
-Sí, Blancaflor, estic enamorat, però no d'una princesa, si no d'un bell trobador d'ulls verds, rossa cabellera i veu dolça com la mel.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer