La Laia

Un relat de: Bernat de Montsegur

Quan em va arribar el moment d'anar a fer la "mili" em va fer la gràcia que us podeu imaginar. Havia de deixar els estudis a mitges o bé demanar pròrrogues i anar a fer el soldat al cap d'uns quants anys i, la veritat, no sé què m'emprenyava més. A més a més, havia trobat una feina que em permetia pagar-me els estudis de sobres i no era gaire clar que em guardessin el lloc fins que em llicenciés. Llavors no era com ara i declarar-se objector de consciència representava una pila d'anys a la presó. Per això, empipat com una mona, vaig decidir complir el meu "sagrat deure amb la mare pàtria" el més aviat possible i treure'm el problema de sobre.
El campament va ser normal, ni em va anar tan malament com diuen alguns, ni m'ho vaig passar tan bé com diuen d'altres. Després van venir la jura de la bandera, la setmana de permís i un destí en un destacament d'un poble del Pirineu. No penso dir el nom del poble, només us diré que és a tocar de França, que hi ha quatre cases i que el valor estratègic que justifica que un sotsoficial, dos caporals i vuit soldats s'hi morin de fàstic no el vaig descobrir per enlloc. Potser en l'època dels romans hi havia una patrulla que vigilava vés a saber què i la cosa s'havia perpetuat fins els nostres dies.
Per sort, el sergent que hi havia al cap del destacament era un xicot de l'Empordà que estava fent les milícies i amb un "ardor guerrero" tan fort com el dels meus companys i meu. Per això en ho muntàvem bastant bé: la meitat a casa de permís i l'altra meitat allà passant-s'ho el millor possible. De tant en tant venia un camió a dur-nos proveïments i un oficial a veure com anava la cosa. No cal dir que, quan passava la inspecció, tot estava net com una patena, els xicots dúiem uns uniformes impecables i tot era al seu lloc. Normalment, però, ajudàvem els pagesos, vestíem com volíem i les pràctiques de tir consistien en intentar caçar algun conill per l'arròs.
Va arribar l'estiu i, com que gairebé tots els meus companys eren pagesos, van demanar autorització per anar a casa a segar. Només ens vàrem quedar el sergent empordanès (la seva era una família de pescadors), un xicot de Tortosa i jo. Si hi havia Festa Major en algun poble dels voltants ens fèiem a sorts qui es quedava per si a algun sonat li donava el rampell de telefonar-nos i els altres dos ens anàvem a ballar i passar-ho el millor possible.
Uns d'aquests dies els afortunats vam ser en Joan (el noi de Tortosa) i jo. Ens vam arreglar, vam agafar el "600" comunitari i ens vam dirigir a un poble q uns 30 km. que celebrava la Mare de Déu de No-sé-què.
Quan érem a mig camí, si fa no fa, vam veure una noia que feia autostop. Vam parar i li vam dir:
-Hola, anem a la Festa Major de ...., que vols venir?
-Sí, gràcies, jo també hi anava.
La noia va pujar i vam començar a parlar. Ens va dir que es deia Laia i que vivia en una masia a la vora d'on l'havíem trobada. Anava a peu a la festa perquè ja comptava amb que, tan a l'anada com a la tornada, trobaria qui la portés amb cotxe, moto o el que fos.
Era una noia molt bonica, amb la pell molt blanca, cosa que em va estranyar ja que m'imaginava que totes les pageses estaven morenes pel sol de la muntanya. Li vaig comentar i em va dir:
-És que he estat malalta i no he sortit gaire de casa aquests últims mesos.
Em va xocar que, si havia estat malalta, anés sola per la carretera, sense la certesa de trobar alguna ànima caritativa que la portés, però no vaig insistir. També era una mica estranya la seva manera de vestir: duia un vestit que li quedava molt bé; se la veia mudada, però sense exageració. Malgrat tot, li notava alguna cosa rara; potser el vestit era una mica passat de moda, no ho sé, no hi entenc gaire en aquestes coses.
Quan vam arribar al poble i vam anar cap a la plaça on tot just acabava de començar el ball, vaig notar una altra cosa estranya: ningú no va saludar la Laia ni ella a ningú, com si la forastera fos ella i no nosaltres. Tan en Joan com jo havíem anat sovint al poble i, poc o molt, coneixíem bastanta gent. També coneixíem gent d'altres pobles que havien baixat a la festa, però ningú no va donar senyals d'haver vist mai la Laia. Em va estranyar, però vaig decidir no fer cap comentari. La gent de poble és una mica rara i potser, pel motiu que fos, la família de la noia no tenia relacions amb la gent i per això ningú no la saludava.
Li vaig demanar per ballar, em va dir que sí i vam començar a seguir la música. Ballava força bé, molt millor que jo, que no n'he sabut mai gaire, ja he dit que era molt maca i, malgrat una certa reserva en els temes que es referien a ella, era una bona conversadora i molt simpàtica.
Sé que semblarà una tonteria, però quan vam parar per beure un refresc i la va treure a ballar un altre noi, em vaig posar gelós. Se'm devia notar a la cara perquè ni aquell noi ni cap altre no van tornar a demanar-li per ballar. Així, doncs, vam passar tota l'estona junts. Sense adonar-nos-en, la nostra conversa cada vegada era més personal i íntima, al menys per part meva. Ella seguia sent una mica reservada i em costava treure-li segons quines coses. També sense adonar-nos-en, cada vegada ballàvem més junts i més abraçats.
En una de les pauses entre cançó i cançó vam anar a parar en un racó i allà, encara no sé com, la vaig besar. No em va refusar, però tampoc no va col·laborar. Vaig notar que tenia el llavis freds i, al veure que semblava que la cosa no li agradava, me'n vaig separar.
-No ho havies d'haver fet, - em va dir - ens acabem de conèixer, no saps res de mi.
-Ja ho sé, però em sembla com si et conegués de fa molt de temps i, a més a més, em sembla que m'he enamorat de tu, encara que no t'ho creguis.
-Sí, sí que m'ho crec, perquè a mi m'ha passat el mateix, però no pot ser.
-Què vols dir? Que potser ets casada?
-No, és clar que no!
-Llavors, quin problema hi ha?
-Si t'ho digués, no em creuries.
-Per què?
-Perquè ni jo mateixa no ho entenc. Si et plau, no em preguntis res més. Si ens tornem a veure, t'ho explicaré; si no, no tindrà importància.
I d'aquí no la vaig treure.
Quan es va acaba la festa vam tornar a agafar el "600" i vam tornar, en Joan i jo al destacament i la Laia a casa. Pel camí es va queixar de que tenia una mica de fred i en Joan li va deixar un jersei que duia.
En arribar al lloc on l'aviem trobada es va acomiadar d'en Joan i a mi em va fer un petó una més apassionat que l'anterior. Li vaig dir:
-Demà, no, perquè tinc feina, però demà passat et vindré a veure. Seràs a casa?
-Qui sap on seré?- em va contestar i va apretar a córrer.
Vaig pujar al cotxe amb una sensació indefinible al cor. En Joan va dir:
-Ep, que s'enduu el meu jersei!
-No pateixis- li vaig dir jo-, quan vingui a veure-la demà passat ja me'l tornarà.
Però van passar set o vuit dies abans no pogués visitar-la, ja que la inspecció mensual es va avançar i vam haver de posar-ho tot en condicions, avisar alguns companys perquè tornessin, etc.
Quan, per fi, tot va tornar a la normalitat, vaig agafar el cotxe i vaig anar cap a casa la Laia. Era una masia a uns cent metres de la carretera. Vaig deixar el cotxe a la cuneta, ja que el camí fins a la casa era apte per fer-lo en tractor, però no en "600" i hi vaig anar caminant. Com més m'acostava a la casa, menys m'agradava. Es veia bruta i deixada i, si no fos per un parell de gallines que picotejaven en una gàbia i per un gos que va començar a bordar-me, hauria dit que estava deshabitada. Vaig arribar fins a la porta sense fer cas del gos, que estava lligat i vaig trucar-hi. Fins que no vaig insistir un parell de cops no vaig sentir unes passes que s'acostaven, la porta es va obrir i va aparèixer una vella amb l'aspecte de ser-ne molt, de vella.
-Bon dia- li vaig dir-, que hi és la Laia?
-Qui?
-La Laia.
-Aquí no hi viu cap Laia - va respondre, i anava a tancar la porta.
-Perdoni que insisteixi- vaig dir, aguantant la porta- però fa pocs dies vaig acompanyar fins aquí un noia que em va dir que es deia Laia. Potser em va enganyar i era un altre el seu nom. Era així...- i li vaig descriure.
La vella va quedar-se mirant-me, em va semblar que els ulls se li humitejaven una mica i em va dir:
-Per què és tan cruel la gent? a què ve aquesta broma?
-Què vol dir? No la entenc, no faig cap broma.
Llavors em vaig fixar que, darrera la vella, en un prestatge hi havia una foto de, no n'hi havia dubte malgrat ser una fotografia vella i descolorida, la Laia.
Li vaig assenyalar i vaig dir-li:
-Miri, aquella és la noia que vull dir.
-Aquella noia es deia Laia, efectivament; era la meva filla, però va morir fa trenta anys.
-No pot ser- vaig gairebé cridar - diumenge passat vaig estar ballant amb ella!
-Si no em creu, vagi al cementiri, allí hi veurà la seva tomba- va dir la vella i em va tancar la porta de cop.
Em vaig quedar sense saber què fer. Vaig mirar on havia assenyalat la vella i vaig veure les restes d'una valla que amb prou feines tapava unes creus. A la porta de l'enrunada valla hi havia dos xiprers: devia ser el cementiri. M'hi vaig dirigir vacil·lant, vaig entrar-hi i, allà, sobre una de les tombes plenes d'herbots hi havia una làpida que deia: "Laia ...", uns cognoms i unes dates: una de feia 50 anys i l'altra de en feia 30. I, al peu de la làpida, curosament plegat hi havia el jersei que en Joan li havia deixat el diumenge anterior a la noia que havia estat ballant amb mi.

Comentaris

  • santimas | 26-07-2005 | Valoració: 8

    Certament, Bernat, una bona versió d'una llegenda urbana clàssica.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: