LA NIT QUE ES FONGUÉ LA LLUM

La nit que es fongué la llum sorprengué les noies en calces. Panxacontents llefiscosos eixien de les cambres amb els calçotets en una ma, les sabates en l'altra i la cartera entre les dents. Segons comprovà la Madame tot el poble es trobava a les fosques. Tan sols l'Eduard romangué a l'habitació amb la Rita, la Petita. Era, de tots dos, l'estrena. La d'ell, obligat pel papà per tal que s'estrenés "como es debido"; ella, per sa mare la qual no podia treballar degut als seus mals i com que el seu home havia desaparegut...
Les noies es reuniren en el vestíbul de la planta baixar ja vestides, com si diguéssim, a esperar. Els homens, d'estampida com un ramat de nyus, es tapaven els caps amb les
tovalloles de netejar-se l'entrecuix, algunes usades.

L'Eduard i la Rita restaren garratibats a l'instant en veure's l'un a l'altre i no ho pensaren: consumaren, diverses vegades, i es prometeren l'eternitat. Ella no li va voler cobrar però ell li insistí, no fos cas que la madame li enviés l'Hèctor, el macarró de la casa.
Hores més tard, ja amb sol, tota la comarca romania sense llum i l'Eduard pensava què podia fer-hi, ell que era electricista (en tenia el títol tot i que mai no havia exercit).
La nit abans, en arribar a l'establiment de bracet amb el papà veié destellar una dent d'or entre els llavis de la madame; recordà d'una de les classes a les quals assistí,  poques, que aquest metall era extremadament conductor del corrent  eléctric. També, que la humitat és una de las més comuns causas de curtcircuits y que les rates es deleixen pels cables. Així que baixà al semisòtan del vell casalot després de deixar fora de combat la Senyora, arrencar-li la dent i cobrir-se  les sabatilles amb bosses de plàstic; trepitjà diversos dels rosegadors estesos i entercs, veié les trampes apresonant-ne uns quants més  i, sota el quadre general de control, alguns fils rosegats. Els empalmà com pogué enmig de la foscor però la llum no venia. Va comprovar els fusibles i no trobà res estrany. Fou en obrir el darrer caixetí que descobrí l'òxid. El netejà bé amb un mocador de paper, en tragué el fusible i ficà la dent de la madame en l'espai buit prément fort. N'aparegué una guspira encegadora, després una altra i una més. Els tubs fluorescents colpejaren les parpelles de n'Eduard. Però la guspira més brillant encengué el seu cor per sempre: la Rita, la Petita, palplantada davant seu amb el seu somrís de color blau i les seves blanques dents...