BLAUS

El poema presenta una veu lírica intensament introspectiva i dolorosa, construïda sobre una tensió constant entre l'atracció residual i el rebuig conscient, entre el record i la constatació de la inutilitat d'aquest record.
La imatge inicial «Blaus darrere el vermell dels teus ulls» és suggestiva i de molt bona factura: crea una sensació de profunditat, de capes de color que amaguen alguna cosa, i alhora ja insinua violència/contenció (vermell com a sang, passió, ràbia o ferida).
L'associació entre colibrís i tombes és bastant original i genera un contrast potent: l'energia frenètica i vital del colibrí contra la immobilitat i la mort. I la imatge dels becs escapçats és molt potent.
La segona estrofa aconsegueix transmetre molt bé la sensació de parlar sabent que és inútil, una mena de monòleg interior que s'escapa malgrat tot. La repetició del «No sé per què» (Suposo que el per què ha de ser separat ja que fa referència a una pregunta encara que sigui de manera indirecta, o ho sembla) funciona com a ritornello obsessiu realista.
Hi ha alguns recursos que resulten, al meu parer, una mica forçats o excessivament declamatoris: «escrupulosa mentida roent», «primer escarafall», «fibló del teu desig». Són imatges que intenten impactar, però que, en el context, queden una mica sobrecarregades, i no sempre integrades amb naturalitat en el flux emocional del poema. A mi em passa sovint igual quan faig poesia.
Em despisten una mica (però deu ser un problema meu) les majúscules inicials de cada vers, perquè no veig a la primera si el vers que segueix és la continuació significativa del primer o l’inici d’una nova oració.
Resumint, és un poema amb moments visuals i emocionals notables, amb una veu que transmet patiment real i no només pose.