LA BERTA

La Berta era extraordinàriament obedient. Va aprendre a distingir els colors i també a anomenar-los: blanc i negre, primer; després, vermell, verd i blau. El groc sempre se li va resistir, igual que els colors complexos, llevat de l’indi.
Mai no va fer servir les mans per pintar. Tan bon punt la mare es despistava —també va aprendre a dir «mare»— li robava els pinzells, se’ls acomodava a la boca i, mullant-los en la paleta que aquella deixava oblidada a qualsevol lloc, els barrejava i pintava les parets. Maldestrament a les primeries però cada dia ho feia millor.
Una nit, la mare va veure llum a les golfes, hi pujà sigil·losament i entrellucà per l'escletxa de la porta mig oberta. Allà hi havia la Berta, pintant la tela que, blanca, pareixia que l'havia estat esperant.
La mare no va dir res.
A trenc d’alba, mentre la Berta dormia, tornà a les golfes i descobrí la tela: "Van Gogh, autoretrat", l'oli encara era fresc.
Vingueren després, succesivament, "Els gira-sols", "Arlequí", Les dues "majas"(la nua i la vestida), els "Rellotges tous" i una infinitat de còpies perfectes.
Els museus, a poc a poc, van anar perdent els originals de les seves obres més cotitzades. No se’n van adonar mai.
A casa, ens vam acostumar als luxes.
La Berta va morir als tretze anys, amb un lladruc planyívol en acomiadar-se...