PARAIGÜES

Dins del laberint tot li paregué neblinós. Avançava d’esma resseguint amb les ungles els dibuixos de les parets pintades de verd: els cors imperfectes amb inicials de noms guixats en negre, com il·lusions abocades a finals precipitats. Tots els camins la portaven a la placeta central a la qual tothom anava a parar indefugiblement. Enmig, la font circular ara buida coronada pel dofí argentat que escopia aquell raig d’aigua i que, enguany, romania eixut degut als decrets de sequera.  Hi havia peixets que nedaven en l’aire nebulós de l’interior de la font. L’evolució havia fet la seva feina d’adaptació al medi. Per alguna raó però, no pensaven a sortir-ne i provar d’anar més enllà, com si el tel d’un brou impenetrable els impedís de fer-ho. L’Anna els parlà, convençuda
–Com és que no marxeu d’aquí?
–I per què hauríem de fer-ho. Som feliços aquí. Un dia l’aigua tornarà. Podem marxar o quedar-nos però aquí sabem què ens espera. Fora, el món és massa brut.
–Però, tanmateix, no preferiu veure altres indrets i descobrir com podria ser de diferent, fora d’aquesta peixera, la vida?– preguntà l’Anna.
 –No nena, no– refutà la carpa vermella– aquí estem ben tranquils. A més, tots aquests paraigües de tots aquests colors que cobreixen tots els móns ens diuen que l’aigua, un dia, vindrà. L’Anna aixecà l’esguard, recordà l’Alícia del conte, serrà les dents i dansà dessota els paraigües. Pensà un moment que potser sí, tal vegada demà, el cel esclataria en trons i llamps i s’omplirien les fonts i els rius. Només temia, però, la ira de Zeus i  la magnitud de la tragèdia. Quan s’adonà d’on era no sabia per on continuar; el laberint és tancà entorn d’ella amagant totes les sortides. Se li acudí, de repent, que potser aquells paraigües, si t’hi penjaves…