La neu com a excusa.

Un relat de: Mercè Bellfort

LA NEU COM A EXCUSA



Tots aquells dies de temporal de neu van obligar la Rita a quedar-se a casa. Era impossible sortir al carrer perquè te la jugaves. Els serveis de meteorologia així ho anunciaven a través dels mitjans de comunicació. I tenien raó.
Tocava, doncs, fer una mena de reclusió casolana que li va anar força bé a la Rita.
Amb l´activitat que portava sempre anant i venint de la feina i ocupant-se del seu pare en un estat de salut deplorable, ara s´enfrontava a una mena d´enclaustrament que no li venia massa de cara. Però el va haver d´assumir.
Incomunicada en el poblet on vivia, el seu cap va comprendre que s´havia de quedar "reclosa" a casa pels motius esmentats.
Els dos primers dies s´ho va agafar malament; es trobava fora de lloc , però va pensar que -donat que la cosa anava per llarg-, més valia prendre- s´ho amb filosofia i deixar de banda el mal humor que no li aportava res de positiu.
Un cop mentalitzada va decidir canviar el ritme intens que estava acostumada a portar per deixar pas a la serenor, a la contemplació i a la comunicació amb el seu pare.
Mirava de fer les coses a un ritme més lent perquè disposava de molt de temps lliure i va anar descobrint que la " ralentització" no se li posava malament al cos, ans al contrari.
Començava a gaudir del silenci i de la pau que es respirava en aquella casa situada al mig d´un turonet i envoltada de set o vuit cases més que, amb la nevada que queia, tenia tot l´aspecte d´un poblet de pessebre. Era preciós veure com les volves de neu s´anaven amuntegant fins a formar un bon gruix a les teulades.Les llàgrimes blanques que penjaven d´elles, amples de dalt i finíssimes de baix fins deixar caure gotetes intermitents,creaven unes formes punyents que deixaven embobats la Rita i seu pare.
-"És increïble la bellesa que ens ofereix la natura"- comentava ella.
El seu pare compartia plenament aquella observació de la seva filla, però no ho podia expressar a través de les paraules. Només li servia la mirada. Amb els ulls parlava.
La Rita va pensar en una capsa que guardaven en una calaixera antiga, de la seva àvia, i la va anar a buscar.
Quan la va obrir els ulls del pare es varen cloure per uns moments tot deixant anar unes llàgrimes tant o més fredes que les que havien estat contemplant feia una estona.
Estaven repassant les fotos de família.Van començar per les dels pares d´ell i el pobre Alfons es va emocionar de valent. Feia molt de temps que no les veia i ara tenia l´oportunitat de recordar els seus progenitors al costat de la seva filla que lis anava passant i comentant una a una.
-Com t´assembles a l´àvia !, no pots negar que ets fill seu, eh pare ? La cara rodona i el nas xafat, com ella.El cabell negre i els ulls blaus també com ella… Va vinga, no vull que t´emocionis tant; es tracta només de recordar-los però amb alegria...eh?- va puntualitzar la Rita.
I l´Alfons va somriure amb els ulls quasi tancant-los com si fos un xinès.
-Així m´agrada home ! Ara repassarem les fotos més actuals, si et sembla. Mira, aquesta és la mama i l´Alfonsina, al cel siguin. Recordes que n´eren de divertides? S´entenien molt bé i reien molt sovint de qualsevol bajanada. Ara tot s´ha tornat més trist sense elles…
Li rodolaven unes bones llàgrimes que l´obligaren a agafar un mocador per eixugar-les.
Aquest cop fou l´Alfons qui va obrir els ulls en rodó fixant-los en la Rita per dir-li que ara li tocava a ella deixar d´entristir-se.Ella el comprengué de seguida i va pensar que fóra millor deixar aquella activitat per passar-ne a una altra que els alegraria el dia i la panxa.
-Saps que et dic, pare? Que vaig a preparar un brou d´aquells que tant t´agraden. Sort que tenim de tot a casa. La mare sempre tenia el rebost ben ple i seguir la tradició ens està resolent el problema d´incomunicació que tenim. Qualsevol surt ara a fer la compra, oi pare?
El pare ho confirmà tot amb els seus ulls blaus.
Van anar passant els dies i la Rita va agrair que la neu hagués estat la causa d´aquest gir temporal en la seva vida. Poques vegades mirava per la finestra a contemplar el paisatge, poques vegades s´havia comunicat amb el seu pare tranquil·lament com aquests dies, encara que tot fos a base de monòlegs. Però, val a dir, que no tot ho fan les paraules: les mirades poden dir, fins i tot, més que elles.
Estaven sense tele i sense telèfon. Que bé s´hi estava així ! Pau per tot l´entorn. Pau interior.Temps per fer coses que no acostumaven a fer.
Fins i tot, li va fer de lectora de L´illa del tresor, un clàssic que l´Alfons havia devorat en la seva joventut i que va agrair de tornar-lo a reviure.
Naturalment també " van parlar" de molts temes ,els quals la Rita havia defugit voluntàriament i que ara sortien de la seva boca amb tota fluïdesa i claredat. Ella parlà per tots dos. La sintonia pare-filla quedava prou evident. I és que des de la mort de la seva dona i de la seva filla gran la boca del seu pare li quedà seca i la llengua muda. La pena i l´enyorança li van engolir les paraules. I l´ànima.
-Quants dies duraria aquella bicoca?- es preguntava l´home.
Doncs, més aviat ho hagués pensat! L´endemà mateix va sonar el telèfon.
-"Sí, digui´m?"- contestà la Rita.
-"Sóc en Ferran, el teu cap. Te´n recordes de mi? Per fi, tornem a estar en contacte!"
-"Oh, quina alegria!" respongué falsament ella. Crec que tot apunta a la normalitat, oi?"
Efectivament, el temporal estava remetint per moments. Algun dia s´havia d´acabar aquella bella i dolça nevada.
Encara quedava, però, una altra sorpresa aprofitant que havia tornat el corrent elèctric. La Rita se n´anà de dret al moblet on hi havia un vell tocadiscs que encara funcionava. Agafà acuradament una placa, la netejà amb un drapet i lla introduí pel petit forat, pitjà el botó de connexió i acompanyà el bracet de l´aparell fins que aquest va començar a rodar.
L´Alfons girà el cap perquè estava sentint una música molt significativa per a ell: era l´orquestra d´en Glenn Miller.
Dreta,al costat de la porta i amb els braços oberts, la Rita convidava el seu pare a ballar. Ell ja portava uns dies xuclant energies positives i es va deixar portar. S´aixecà del sofà i no dubtà a acceptar la invitació de la seva filla.
Durant uns minuts ballaren amb una elegància increïble. Varen ser els minuts més valuosos per tots dos. Per ajudar-los a tirar endavant.
El pare besà la mà de la Rita en senyal d´agraïment. Les bones formes no s´obliden mai, ni passant per moments difícils.
Es pot dir que la setmana de la neu no tenen perquè gaudir-la només els nens i les nenes de les escoles franceses quan van a esquiar.També tenen dret de fer-ho,- amb menys velocitat, però potser amb més profunditat-, un pare malalt junt amb la seva filla en un ambient i un entorn d´intimitat.
La glaçada de fora contrastava amb l´escalfor que desprenien els seus cors.
El retrobament d´ambdós va resultar ben profitós. L´excusa de la neu va donar molt de sí.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer