La mort de l'avi

Avui s'ha mort el meu avi. L'he vist com es moria. El seu últim sospir. Després ha vingut la metgessa de guàrdia i ho ha confirmat: "Ho sento, ja és mort". He sortit al pati, enmig de la fresca que cau, perquè volia guaitar les estrelles en el firmament. Tot tant negre i omnipotent, i d'entre la foscor, les llums perennes ens vigilen. Demà l'enterraran, i jo no puc dormir. És per això que estic a l'intempèrie intentant l'impossible, trobar sentit el què no en té. Em fumo un cigarro dels que fumava ell, dels que el van matar. Bé, això diuen els metges. Li van treure mig pulmó esquerre cancerós, i jo fumo, i penso en el seu cos rebassut dins la càmara del tanatori. Amb el seu bigoti esmorteït per les últimes sessions de la quimio, el seu cap pelat recobert per un borrissol tènue. I de sobte la ment se m'inunda de records i de paraules que em deia. Ho vull escriure tot perquè no es perdi res, perquè l'oblit no el devori. Però em quedo fumant i mirant l'infinit. Recordo una foto. Hi som ell i jo. Em té a coll. Sóc petit.Uns quatre anys. Ell duu bigoti, sempre n'havia dut. I ens mirem als ulls, amb complicitat. I començo a plorar.