La mirada

LA MIRADA


Potser ja feia estona que em mirava. El cert és que quan vaig aixecar el cap, allà el tenia mirant d´una manera descarada. Al principi no en vaig fer cas, en llocs on hi passa molta gent és ,fins i tot, normal i freqüent que dues mirades puguin creuar-se, no li vaig donar més importància.


De totes maneres, aquella mirada no em va deixar indiferent, va ser al segon cop que vaig alçar el cap que em vaig adonar que aquells ulls havien fet objectiu en la meva persona. Per una qüestió merament de cortesia, vaig abaixar el cap, com quan topes amb algú a l´ascensor i els dos dirigiu la vista cap a racons difentes de la cabina, en un intent de preservar la intimitat pròpia i la de l´altra persona.

Va ser a la tercera vegada que vaig alçar el cap i vaig topar-me altre cop amb aquella mirada, que em vaig donar compte que la situació era més seriosa del que em pensava.

Es veia clarament que no tenia cap intenció d´apartar la mirada, me´l vaig quedar observant, aguantant la fredor d´aquells ulls, vaig imaginar el que podia estar pensant. Les faccions de la seva cara no m´eren desconegudes, aquella boca entreoberta mostrant una renglera de dents mal alineades, aquell nas petit .....mica en mica, la seva fesomia se m´anava fent més familiar, volia recordar si potser haviem coincidit algun altre cop, buscar alguna explicació a aquella situació.

La noia del mostrador va cridar la meva atenció:

- Què li poso, senyor?
- Aquest! Aquest de la mirada - vaig dir-li.
- És un bon rap, li sortirà molt bó, és just d´aquest matí.....

Vaig sentir-me alliberat, va desaparèixer la mirada, i aquella sensació angoixant de sentir-me observat, quasi perseguit.

Aquell vespre vaig menjar el millor rap amb patates de la meva vida.