La metamorfosi

Des de sempre havia sigut lent de mena. Només en néixer, ja va ser un nadó tardà. I és que, per insòlit que sembli, va residir en el ventre de la seua mare uns 12 mesos i escaig. I si no n’hi hagués prou amb això, es veu que va prendre-s’ho amb calma allò de sortir de l’úter: la seua pobra progenitora va haver de resistir un part d’uns tres dies sencers. A més a més, en la infància sempre va ser a la cua de tot: va ser el darrer a començar a caminar, va aprendre a escriure i llegir l’últim de tots, les dents de llet li van caure ja en plena adolescència i no va fer la famosa «estirada» fins que va complir els vint-i-set anys.

Ja més gran, aquella dèria per la calma es va fer patent en molts aspectes de la seua vida. Necessitava, per exemple, dues hores senceres per estar llest de bon matí i un cop a fora, caminava xino-xano fins al seu destí, tant era si hi arribava a temps o no. I és que la puntualitat ja des de sempre havia sigut quelcom que no havia entès mai. Per acabar-ho d’adobar, treballava com a rellotger, una de les poques feines en què aquella parsimònia malsana era primordial. S’ha d’admetre, però, que els rellotges que va confeccionar, tot i que foren minsos, són dels millors que es poden trobar avui dia al mercat. Per postres, aquest refús a la rapidesa fins i tot es podia veure en les seues preferències: el seu plat favorit eren els caragols a la llauna, tenia la foto d’un peresós com a fons de pantalla i navegava amb un ordinador de l’any de la picor, que ja se sap com en són, de tranquil·les, aquestes andròmines.

En conseqüència, ningú no es va estranyar, ni tan sols ell mateix, quan un dia es va despertar convertit en una tortuga monstruosa: era l’únic pas lògic a aquella vida pausada.