La mesquina festa

La mesquina festa de la parella va fer convergir quatre, set, divuit interns vestits amb el barnús de les grans diades. Aigua calenta per beure, i uns sandvitxos de paté obscur com de sang cuita, petites safates amb olives, xips humitejades, bastonets de pa amb formatge i unes copes altes plenes d’un conglomerat marró, visualment poc atractiu. Els intrèpids, cullereta enlaire, verds després de la primera ingesta, ens van mantenir allunyats del perímetre d’incertesa. En quatre taules més de diferents proporcions i altures, recobertes d’unes tovalles de plàstic enterc de color groc, campaven en safates a la deriva trossos de pinya en almívar, pebrots de llauna en la seva saliva, festucs, blat de moro, més patates xips, gambes semi cuites nedant en maionesa i altres delicatessen presentades entre rams de fulles polsoses de llorer i petits objectes rescatats de les deixalles d’una botiga ambulant de souvenirs. Ell s’inclinava com un corb sobre les copes, amb l’ampolla de xampany a la ma, i ella cronometrava el temps que trigaven les sis gotes en mullar cadascuna, i ens allargava aquella mostra de la seva efusió, amb impudícia, oh senyor. Recordo altres males estones, però aquella encara perviu al top-ten dels quaranta principals. Hi havia música sacra- ella es creia una enfant terrible – sonant pels altaveus, i una conversa de despropòsits, tipus: bonic vestit, jo és que no puc menjar gaire abans del sopar, eh tio no em deixis amb aquesta, ehm, no gràcies ja he begut prou, i sí, molt interessant el seu darrer treball sobre l’aspargirina trobada en la superfície dels monuments d’addictes al règim, ja veu que l’he llegit sencer, no em deixo escapar cap meravella seva, no gràcies, m’he ben atipat, cregui’m, entre rialles forçades i mirades vermelles d’ira i desgast. Els regals eren deplorables. Manufacturats, naturalment. Ningú tenia prou diners ni intenció de gastar-los en gent aliena a un mateix. Ella els va rebre d’un a un, en una cerimònia sepulcral: setial, cortines altes. Rebia les mostres d’interès obligat d’aquests desgraciats com qui rep un mal de cap. Nines de cartró i suro, saquets de roba amb llacets plens d’espígol sec, collarets de llenties, pots segellats de perfums de dubtosa solvència, pots segellats amb fruita amb sucre, pots segellats amb sorra de colors diferents, pots segellats en fi. Jo vaig entregar-li un quadre de paper maché empolsat de purpurina daurada, a dins hi vaig posar un full d’apunts de la primera classe de bioquímica que ell ens havia dictat, un record sentimental. Aquells temps, jo era a la línia fina que separa el taulell de pràctiques de criptozoologia de la inestabilitat porosa congènita, i fruïa dels móns visibles i sovint paral•lels generats per la meva fatigosa busca de causes i efectes en la seva variant feed-back. O sigui, que llegia novel•les eròtiques d’autors vergonyants i m’embolicava els cabells durant hores per planxar-los, menjava pipes salades i em mantenia tímida i distant durant les classes. Ell era professor de bioquímica i ella tenia un càrrec no sé quin al departament, i per algun motiu fruïa d’una posició de força, no era pel seu saber ni per experiència ni perquè tingués carisma, d’això no en tenia i de l’altre tampoc, però ningú volia fer-li un tort ni posar-se a males amb ell, així anàvem. Hi va haver ball a la festa horripilant, van sortir els avençats de balls de saló, aquesta estupidesa, durant més d’una hora, i quan van acabar, es van tancar totes les llums de cop. I vam marxar entropessant amb taules i catifes, buscant el passadís que duia a les escales, i a l’alliberació.