La marquesina

El colom estrafet em picava entre els dits que sobresortien de les sandàlies. Quan em vaig adonar vaig apartar ràpid el peu fent un gest de fàstic. Feia vint minuts que esperava l'autobús, i la marquesina estava a vessar de gent. Al costat d'un dels barrots una noia coberta de borrisol ros que com un vestit omplia tots els racons dels seus braços nus. El cabell llarg. El cap,com xuclat cap endins i uns ulls que sobresortien. El clar exemple d'una anorèxica. No duia sostens perque tampoc li feien falta. La gent que s'anava amuntegant la va empènyer cap on seia jo, i ens vam mirar. Vol seure's? Em va somriure. Jo, com si m'ho hagués encomanat, també vaig somriure i li vaig lliurar el seient. Jo no tenia ganes de riure, tot m'anava girat, però ella em va fer somriure. Al costat d'ella hi havia un home gran, seriós, i amb la cara plena de nafres. Feia fàstic mirar-lo. Els coloms passaven per entre les cames dels qui allà esperàvem, pacientment. Un, brut d'un negre quitranós, es refregava dins d'una bossa de patates fregides que hi havia per terra. Una parella de gais es magrejava impunement davant de tothom i níngú semblava importar-li. Es notava més que mal estar, indiferència a l'ambient. Els dos homes, l'un molt més gran que l'altre s'anaven passant la llengua de l'un a la boca de l'altre, frenèticament. L'home amb la cara gravada es va aixecar de cop. Qué asco! I allí si van asseure, un sobre l'altre, sense importar-lis res de l'entorn, com si fossin sols al món. La noia prima em va entremirar. El meu autobús arribava i també el d'ella. Segur que se li ha enretirat la regla.