La Marieta dels papers

Un relat de: Lavínia

Hi ha un personatge d'un conte de Guy de Maupassant que diu "el passat m'atreu, el present m'espanta perquè l'avenir és la mort (…) voldria aturar el temps, aturar l'hora". Be, la frase em sembla poètica i transcendental, però em quedo en el primer concepte: "el passat m'atreu" i, possiblement per això, perquè m'hi sento atreta, em passa que els sentits, en un moment determinat, són el vehicle que em suggereixen imatges d'un passat que no evoco amb especial sublimació, però sí amb un punt de nostàlgia.

Això em passa aquesta tarda de tempesta d'estiu, quan l'any és particularment sec, com feia dècades que no se'n coneixia d'altre. Comença a ploure i ho fa amb ganes. Una olor de terra mullada es barreja amb el gris plom de cel i un gust de terra dissolta m'arrapa la gola. De tant en tant un llamp il·lumina el cel i després, amb el temps reglamentari, ve el tro. És just. Ha de ser així. No puc continuar treballant i apago l'ordinador. A fora, el jardí de casa es rebobina anys enrere i agafa el to roig del sòl d'argila molla d'un barri vell, amb olor a cuina i gust de dolor i rialla, d'un carrer sense asfaltar, on els nens i nenes hi juguen i s'embruten, i fins i tot quan a l'estiu plou com ara està plovent, no pugen als pisos, sinó que es guareixen als portals de les escales fins l'hora que els criden per anar a sopar.

Es dediquen a mirar com corre la gent, quin paraigua porta i com queden de xops sota la pàtina encantada i encantadora d'un xàfec d'estiu en què les persones prenen un caire divertidament desolat, com aquella dona que es va posar les sabates de tacó al cap!. I nosaltres rèiem perquè dèiem "Fixeu-vos-hi!! Potser es pensa que no se les mullarà si va descalça i se les posa per barret!" I l'altra va contestar tot rient "No. No és això. És perquè ha anat a la perruqueria i no es vol mullar el cap!!". Com anava de xopa, la pobra dona!! De cap a peus, sabates i tot i tal com la veia, i crec no equivocar-me, fins i tot les calces duia molles. Ens divertíem així, ja dic, mirant qui passava i com ho feia. Els vestits estampats de les dones tenien el color viu de l'aigua i les cares de tothom la pàtina humida del temps que desfigura el bonic i el lleig i l'unifica i reviu nedant a contracorrent en la llacuna de la memòria.

Deuria tenir uns tretze anys, dies abans d'anar al poble a estiuejar, que va haver-hi un xàfec que va fer saltar les tapes de les clavegueres que semblaven brolladors i tot el carrer era una riera. Havia d'anar a comprar els últims encàrrecs que m'havia fet la mare, quan va començar a caure l'aiguat. Em vaig quedar a l'ampit de la porta de l'escala i llavors la vaig veure mullada, vestida de parracs i amb el seu gos al darrere tan xop com ella.

Es deia Maria i tot Hostafrancs la coneixia com la Marieta dels Papers, perquè recollia papers de terra i després els venia al drapaire de dalt del carrer. Sempre duia una burilla de cigarreta a la boca i anava tota pintada i amb llacets i pintetes al cap i quan veia una casa, els maons de la qual ja farinejaven, n'agafava el polsim vermellós amb les mans i el feia servir de coloret per a les galtes, perquè "Siempre hay que ir arregladica. ¿Sabéis?" ens deia a nosaltres quan la vèiem que ho feia. La Marieta era de l'Aragó, d'un poble de Terol i jo havia sentit dir a casa que quan va acabar la guerra " aquests li havien pegat una pallissa que havia anat a parar al Clínic, pobrissona". Altres deien que era "una desferra humana". Tota ella tenia el color groc brut d'una escombra, amb pinzellades d'argila seca.

Si passava pel carrer, hi anàvem al darrere dient-li "Marieta, Marieta aquí tens un paper més" o bé "Marieta, on és en Paco?". En Paco era el seu company que tenia una mala hòstia!! Deien que havia estat un civil retirat, els altres que si havia estat de la FAI… Sempre que li dèiem alguna cosa corria a darrere nostre dient-nos "Si os cojo…" i nosaltres apa a córrer a cor que vols!! Tots dos, a vegades o, gairebé sempre, anaven beguts de vi barat fent esses pel carrer. Diuen que també s'esbatussaven a base de bé, perquè en Paco pegava la Maria i ella s'hi tornava i li deia "prefiero el perro que a ti. ¡Vete, borracho!" Aquell dia, amb el gos als braços, la Marieta va venir a aixoplugar-se al portal de l'escala i, malgrat la sentor de vi i el regust brut i ranci que tota ella desprenia, jo li vaig dir "Vine aquí, Maria, que vas molt molla i et refredaràs, dona!" i ella em va contestar que "con un carajillo, nena, todo se pasa, ¿sabes? És el perro, no ves cómo tiembla?". L'animalet semblava la fulla d'un arbre. El rostre de la dona, arrugat com una pansa, amb la pintura que se li escorria, havia agafat les tonalitats de la terra polsosa quan es mulla i regalima amb recs. De tot, però, m'ha quedat la mirada humida i infinitament tendra de la dona que mirava el company fidel, el gos. Aquesta mirada és la que ha pintat l'escena amb la pàtina del record del color i el gust agredolç de l'estima.
En aquell moment, la meva àvia baixava per veure què feia i em va dir des de dalt del replà de l'entresol: "Nena, puja, que ta mare ha dit que ja hi aniràs més tard. Plou massa. Apa, vine a casa!!"

La Maria es tombà i la reconegué, la cridà pel nom i l'àvia baixà, llavors la Maria li preguntà si tenia un paraigua perquè "mi perrito tiene frio" i la meva iaia va baixar-li un paraigua negre i li va dir que l'hi regalava, però que es quedés al portal fins que parés de ploure.

Me'n vaig anar al poble i dies abans d'anar al col·legi, vaig tornar a Barcelona i també vaig tornar a veure la Maria. Anava sense el gos. Les meves amigues em van dir que feia més d'un mes que se li havia mort.

Va ser aquell any, i ho recordo bé, que van asfaltar el meu carrer, just, tot just quan vaig començar anar a l'institut.

Ara, quan plou, colors, sentors i gustos, per a mi, no són els mateixos que llavors, però el gris-fosc brillant de l'asfalt mullat i l'olor que en desprèn fan paladejar moments tan suggeridors com els de llavors.

Comentaris

  • Respecte[Ofensiu]
    ciosauri | 19-12-2007 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt el respecte a una persona que en principi desperta un rebuig instintiu. Primer la nena, després l'àvia, mostren un respecte cap a la Marieta que és el que tots ens mereixem. Sigui perquè som molts i no ens coneixem, perquè anem de pressa, perquè tenim por, perquè no ens volem complicar la vida, o per vés a saber què, ens és facil oblidar avui aquest mínim respecte per la persona que tenim al davant, sigui com sigui. És el que m'ha suggerit el relat, a més de trobar-hi una atmòsfera molt evocadora. Salutacions!

  • M'ha agradat llegir [Ofensiu]
    Bruixot | 31-12-2005

    els teus records d'un barri, que ni que sigui per proximitat, també és el meu. I d'altra banda, la història que ens expliques esdevé universal en els teus llavis, o en els teus dits.

    Perquè els records que tenim ens fan a nosaltres, són nosaltres tant o més que el dia a dia que anem fent sense adonar-nos-en.

    Una abraçada,

    Bruixot


  • Hola Lavínia![Ofensiu]
    brumari | 17-11-2005 | Valoració: 10

    Sóc un desastre!
    Com que darrerament les meves entrades a RC són molt esporàdiques, avui he fet una cosa habitual en mi: cercar autors del meu interès que fa temps no llegeixo. Quan he obert la teva pàgina, m'ha caigut la cara de vergonya. Però ha valgut la pena. M'omple d'orgull que un relat meu t'hagi pogut suggerir aquesta evocació de la teva infantesa, que tu has sabut transformar en un bellísim relat. Et felicito i et demano perdó pel meu llarg silenci.

    Molts petons

    PS : Pots dir-me com has aconseguit el teu pòster de Premià de Dalt. Em faria il·lusió adquirir ni que fos una reproducció del meu.

  • Com sempre[Ofensiu]
    marc (joan petit) | 02-11-2005

    Hola...

    Un relat entranyable i fantàstic.
    No sé què dir-te'n, domés te'n sé tirar floretes. M'agraden els relats que fas, perquè estan plens de vida, en el fons. Potser, com en aquest cas, amb un regust melacnòlic, però només es pot tenir melancolia si s'ha viscut, crec (m'ho acabo d'inventar, però potser sona bé.... no?)

    Hi ha una cançó dels pets (sí, ja sé que no em toca, però m'agraden... ves què vols!) que parla sobre l'olor de la terra mullada. Què té, aquesta olor, que evoca tants sentiments? que fa aflorar temps i records? el teu relat me l'ha recordada. M'ha recordat, també, la gent que circula pels barris, i que més enllà de la correcció social, els donen vida. De l'amistat sincera, del gos que li fa companyia sempre, independentment de les circumstàncies...

    Molt bonic, vaja! (hi trobo pocs peròs, i la veritat és que no cal cercar-los....)

    Felicitats, Lavínia!

    Marc.
    (per cert... com estàs? com va?)

  • Magnífica tendresa[Ofensiu]
    M.Victòria Lovaina Ruiz | 28-10-2005 | Valoració: 10

    Explèndida veu narrativa. La teva tendresa m'ha conduït fins al final a través de la nostàlgia, de la descripció acurada dels personatges, dels estats d'ànim, d'aquell temps de carrers sense asfaltar. Una abraçada.

  • gràcies...[Ofensiu]
    Capdelin | 20-10-2005 | Valoració: 10

    per aquest aiguat de tendresa, de poesia, d'humanitat, de detalls que esborronen la pell, de tanta psicologia a l'hora de dibuixar els personatges...
    val la pena no esborrar mai aquests records d'infantesa...
    una abraçada!... m'has arribat ben endins de l'ànima.

  • Gracies Lavinia.....[Ofensiu]
    Maria Pilar Palau Bertran | 17-10-2005 | Valoració: 10

    ..... per haver-me llegit els dos comentaris, tu sempre has estat tant amable i jo t'ho agraeixo molt. Si hem facilites el teu e-mail et podre alguna auca de les que faig, aixi veuras com son.

    Una forta abraçada

    Maria Pilar (Valeria)

  • Ens hem trobat abans?[Ofensiu]
    Carles Malet | 12-10-2005 | Valoració: 10

    Hola, Lavinia,

    No crec haver-te llegit abans. I me'n penedeixo. Sóc lector ocasional a RC, i sols un aprenent experimentant amb el plaer de l'escriptura. Per això els teus comentàris d'ànim em serveixen d'esperó per a continuar amb aquesta nova aventura de les lletres.

    Llegeixo la teva biografia i me n'adono que, realment, et deu agradar molt llegir. Perquè el teu relat és un fragment madur, de qui estima la llengua i sap com evocar imatges de tendresa en el lector.

    Et continuaré llegint, per aprendre.

    Una abraçada i fins aviat.

    Carles

  • Lavinia[Ofensiu]
    Maria Pilar Palau Bertran | 10-10-2005 | Valoració: 10

    Lavinia, et vui dir que he llegit la tieta Celia i m'ha agradat moltissim. M'hi sento molt identificada amb una tia que jo tenia i que he volgut escriure-ho alguna vegada pero no m'he vist amb cor ja que m'he posat a plorar. Escrius molt bé, agradable, sensible i les teves lletres son plenes de sentiment.

    Felicitats i que ens poguem deleitar de les teves vivences en els teus relats.


    Maria Pilar (Valeria)

  • Sentimental[Ofensiu]
    Maria Pilar Palau Bertran | 30-09-2005 | Valoració: 10

    Un text ple de sentiment i tendressa acompanyat d'una exel.lent narració.
    He pasat molt bon rato llegint-ho.

    Gràcies per les teves paraules que son molt alagadores per a mi i tambe per l'anim que hem donen per continuar endevant.

    Un petó.

    Maria Pilar (Valeria)

  • gairebé palpable...[Ofensiu]
    ROSASP | 27-09-2005

    Remullades pel temps i pels records les imatges apareixen encara amb tota la seva nitidesa, amb un polsim de melangia tendra sense ensucrar.
    Ens portes pels carrers i els sentiments. Ens ofereixes les emocions vistes des d'ara i alhora des de la infantesa, gairebé en un sol instant. Pura màgia aconseguir el passat tant proper, escurçar les distàncies per arribar a veure els colors de tants moments.
    Una sensibilitat que s'escola per les paraules, arribant molt endins nostre.

    Els relats amb que has enllaçat La Marieta dels Papers, em van impactar amb força i tendresa quan els vaig llegir.
    Els personatges tenen quelcom en comú i els sentiments evocats perduren en els records.

    Gràcies de tot cor pels teus relats i pels comentaris tan generosos i encoratjadors que m'ofereixes. És un preuat intercanvi que no voldria perdre mai...

    Petonets!


  • Narradora sublim[Ofensiu]
    Jofre | 23-09-2005 | Valoració: 10

    Glòria,
    Retrobar-se amb la teva prosa és un autèntic plaer.
    El passat t'atrau.
    No en tinc cap dubte i, especialment, que en saps extreure allò més valuós.
    Tot en la justa mesura. Una escriptura clara, empàtica, resolutiva, decidida amb paraules amarades d'allò més quotidià i viscut.
    Imprescindible.

    Evoques, suggereix però sense especial sublimació.
    Una continuïtat absoluta i elaborada sota una pàtina de sinceritat. Immergeixes al lector en l'explicació i la converteixes en una conversa de franca plenitud. Lloable.

    Senyoreges els mots, Glòria.
    Insinues, i ho expliques tot.
    Tu has vençut la retòrica crepuscular. Ennobleixes la nostra estimada llengua catalana.
    El temps és una constant en tota la teva obra. Sí, però la concisió i el registre lingüístic és pulcre, i molt docte.

    Insinues, i ho narres tot.
    Els teus ulls, per ventura!, ja no temen res des de fa temps.
    I no oblideu de llegir els relats d'en Brumari i na Conxa Forteza que trobareu especificats en la introducció d'aquesta nova meravella.

    Molts petons Glòria!

    PS
    Molt agraït. Mercès!

    Les teves apreciacions són correctes. És com si haguessis llegit dos fragments (posem per cas, el Capítol 14 i el 37) i el llibre en tingués 50. Tots amb el seu secret.

  • un retrat d'amor[Ofensiu]
    llu6na6 | 23-09-2005 | Valoració: 10

    Que preciós Lavínia! Te'l demano per la propera revista!

    Jo vaig néixer a Sants a un carrer tot de fang, que m'ha recordat MOLT el teu relat.

    Quina dolcesa de relat. Hi batega la vida, la infantesa, aquest món tan màgic i real guardat amb cura a la caixeta fadada dels records...

    Una abraçada infinita i un petó molt dolç i tendre Lavínia. Que bonic!

  • Llibre | 22-09-2005 | Valoració: 10

    M'ha encantat.

    I saps? El to d'aquest relat m'ha recordat un altre, també teu: La tieta Cèlia.

    Per què?

    Perquè en tots dos he rebut la sensació de trobar-te estretament implicada en la història que explicaves. No es tracta d'una narració més, estructurada en primera o tercera persona, amb una temàtica concreta, des d'un punt de vista prèviament triat. No. En aquestes dues històries hi ha alguna cosa més. Surten de més endins. S'hi percep la teva essència.

    Crec que has entrat en la història i t'has involucrat per narrar-nos-la des de dins.

    Per altra banda l'estructura funciona a la perfecció. Recrees un flash back sense mostrar-lo així. Diguem-ne que és un flash back de la memòria.

    Ens situes en un moment present, ens parles de la pluja, de la tempesta que té lloc en aquell instant. I després d'apagar l'ordinador, mires cap al jardí. I el que contemples és un miratge del record. Una pel·lícula del passat que pren vida davant els teus ulls amb la claredat de la nostàlgia.

    Un bell relat. Gràcies per oferir-nos-el.

    Un petó,

    LLIBRE

  • Seguint...[Ofensiu]
    rnbonet | 22-09-2005 | Valoració: 10

    ...amb cites, no "qualsevol temps passat fou millor"...
    I com dius tan encertadament, amb nostàlgia però sense sublimació, ens has traslladat a aquells temps... I hem retrobat la infància, els que tenim, com jo, una pila d'anys.
    Salut i rebolica!

Valoració mitja: 10