La màgia del Nadal

La gent carregava grans paquets i una pila de bosses amunt i avall per les rambles de Barcelona. Ella caminava lentament per sota els llums, amb el cap abaixat i les mans a la butxaca, tapada amb una bufanda vermella i una gavardina llarga. Estava trista perquè tots els amics havien anat de viatge i ella no s'ho podia permetre. Tampoc podia estar amb la família, s'havia barallat amb ells quan va marxar de casa. Aquell seria el primer Nadal que passaria sola, lluny de casa i lluny dels seus. Una llàgrima freda li relliscava per la galta mentre recordava quan, de petita, preparava l'arbre i el pessebre o anava a dinar a casa dels avis a fer cagar el tió.

De sobte va aixecar la vista i es va topar amb uns ulls plens de nostàlgia i melancolia, com els seus. Els dos estaven sols entre una multitud materialista i superficial, comprant l'amor dels seus familiars, mentre ells enyoraven la gent que més s'estimaven. Potser un d'ells ho va notar i es va acostar a l'altre. Es van dir hola i es van agafar de la mà. Ara ja no estaven sols, es tenien l'un a l'altre i mai més es separarien. Caminarien sols eternament per sota els llums de les rambles de Barcelona.