La llum falsa

Els catalans de Tavanne, vull dir els natius de l'illa d'estirp catalana, són producte de diferents onades migratòries. La primera d'elles correspon a finals dels segle XIX i primeries del XX. Emigrants que ja van desestimar Cuba i que miraven més al nord i es van quedar a aquesta diminuta illa de domini francès aleshores, però que ja tenia una nodrida colònia irlandesa i d'altres més petites de diverses nacionalitats. Van adoptar, doncs, la llengua franca local, un francès una mica heterodox, sense renunciar del tot a la seva, com havien fet els irlandesos o els orientals. La segona onada migratòria catalana, la que provenia de l'exili de la derrotada República, va refermar la colònia catalana amb la seva personalitat pròpia. Dues institucions senyeres marquen cada una de les onades i són, avui encara, les claus històriques de la seva identitat. El Casal Català és l'obra dels exiliats, del Dr. Artigas singularment. Una institució venerable, lletraferida, pretensiosament cultural i, per tant, fràgil i turbulenta. L'altra, l'Escola Canigó, és l'obra dels primers emigrants, industriosos, emprenedors, pragmàtics, que creen una escola de primària i secundària per assegurar una formació per als seus plançons igualment industriosa, emprenedora i pragmàtica. I catalana, no pas en segon terme. És l'obra singularment de l'Ernest Camps, el fundador de la nissaga que, es diu, va governar bona part dels designis de l'illa fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, quan els nord-americans van apropiar-se progressivament d'ella.
El Marçal, el Perutxo, la Montserrat, són fills de l'Escola Canigó i són, fins a cert punt, cadascun, el producte típic de la seva decantació cap al català del Casal: esteta, diletant i poc industriós, encara que jo no gosaria dir gandul.
La tercera onada, els que vam arribar molts anys després, per molt diversos motius però si de cas identificats per una comuna curiositat tafanera per conèixer aquella estranya i pròspera comunitat catalana d'ultramar, no coneixíem l'Escola Canigó més que pel que ens contaven els natius, històries iniciàtiques, més o menys fragmentàries o marginals, que ens anaven deixant caure els altres, els que hi havien passat.
Vull dir que el noble i vetust edifici, vagament modernista, que es dreça a dalt de tot de Long Alley, quasi a tocar de la carretera de Morrisfields, encara produïa noves fornades de nois i noies catalanitzats, i potser encara imbuïts del vell esperit dels pares fundadors, però nosaltres, joves, solters, crescuts enmig d'una dictadura, tendents potser per això a l'esterilitat, no ens preocupàvem d'aquella llavor de futur.
El Marçal solia iniciar, com no, cada una d'aquelles històries, esperonant la memòria més indolent i potser més distanciada del Perutxo, o la sempre sòbria i mordaç de la Montserrat. Ens parlaven del gairebé vitalici director, el Prudenci Abelló, o de l'Horaci Camps, fill segon del gran fundador, singular poeta bohemi que acabaria suïcidant-se, d'altres professors i professores que formaven una plantilla desgavellada i acolorida, un pou d'anècdotes sense fi per al pou sense fi que ja era per si sol el Marçal.
D'aquella mina vam extraure no poques tardes i nits farcits de rialles i faceciosa xafarderia, a la taverna del Ton, mai al cafè del Casal, on el Marçal, per una vella qüestió d'honor familiar, com ell solia dir, havia jurat un dia no posar mai més els peus. Però ara em ve al cap un Marçal que de tant en tant s'escolava entre aquells alegres oficis. Un Marçal nostàlgic, que deixava apaivagar la malícia dels seus ullets per un tel malenconiós que encomanava accents tristos a la seva veuassa rogallosa. Una d'aquelles tardes, una d'aquelles tardes de pluja que percuteixen insistents els carrers, places i corriols de la ciutat i obliguen a suspendre la vida urbana com dins d'una bombolla humida, concentrada i calenta, ens trobàvem alguns de nosaltres, no pas el Perutxo, amb ell. Suposo que el fet que no hi fos el Perutxo va ser decisiu perquè es decidís a explicar-nos la història. La va començar en algun moment, no sabríem dir quan, com no sabríem precisar quan havia començat la pluja que va acompanyar, amb el seu murmuri monòton i opressiu la narració, però de cop i volta va deixar caure un nom, com una estocada lenta i pesada d'una espasa excessiva per a uns braços fatigats.
-La Liliana Fuster, la Lili, menuda, vivaç, amb un aire delicat que semblava trencadís, però que allà entre el vuitè i el novè grau va treure's d'algun lloc les formes per arrodonir una silueta que canvià moltes de les coses relacionades amb ella. Per ser directe i clar, la van transformar en el que es deia una "tia bona", i en la noia més popular d'aquells anys a l'Escola Canigó i als nostres barris. Em pregunto si hi va haver algú d'entre els xiquets d'aquella generació que no estigués enamorat d'ella. La sensació de tots els balls de fi de curs i la reina de la festa de graduació. Aleshores jo la vaig dur al ball, i això és el que em va fer perdre l'amistat del Perutxo per una curta temporada i el que el va fer el meu germà per sempre.
>Després va dir que l'havien admès a la Universitat de Columbia i simplement va volar, i ningú no es va estranyar tampoc, perquè amb el cor trencat ja sabíem feia massa temps que ella havia de sortir d'aquell cau nostre, aquest tros de terra perdut a l'oceà que no podia encabir ni subjectar la seva bellesa. Tots crèiem més enllà del dubte o la sospita que seria una estrella, d'allò que triés o es proposés. Tots, inclòs el Perutxo, per molt que ara el molt carallot digui que sempre havia vist en ella un preludi del tràgic fat que ensorra alguns éssers singularment brillants. Alguna cosa, diu el Perutxo, que duia impresa a l'esguard, aquell esguard desarmador i transparent que, de vegades, s'emboirava i esdevenia distant, inaccessible. Això és cert, jo l'havia vista en alguns dies en què fugia de contactes i dels grups desimbolts, despreocupats i innocents. Aleshores, hom havia de deixar-la i conformar-se amb la seva absència, i esperar el dia següent en què novament sentiries dringar la seva veu xiroia irradiant optimisme i fe en qualsevol fotesa que es plantés al davant.
>Perquè ella havia de volar, doncs, com una gavina que només té ales perquè ha d'usar-les. I com una gavina va tornar, l'última vegada que la vam veure. Una gavina sense niu que només tornava a certificar la seva definitiva partida. Va ser el Dia de la Independència, just aquell dia que ens vam declarar independents i tota l'illa va ser una festa i una disbauxa de cap a cap, una follia i un èxtasi col·lectiu com no s'havia vist mai i no s'ha tornat a veure. Una fotesa més, si voleu, però una gran gresca, ja ho crec.
>Ens trobàvem al Casal Català, tot era un anar i venir, i baixàvem cap al Passeig Marítim, fèiem el pòtol per la Plaça Lafayette, plena com un ou, i després tornàvem a pujar cap a la taverna del Ton, cantàvem Els Segadors i proclamàvem la futura República Catalana quan el dictador acabés d'estirar la pota, que ja havia ingressat per primer cop a l'hospital, i enmig de tota aquella gatzara estúpida i apassionant ens apareix la nostra heroïna, rossa, caiguda del cel de Columbia com un àngel encarnat. Sí, així mateix, va aparèixer com una gavina que es posés suaument al bell mig d'un tornado, elegant i parsimoniosa, amb les plomes polides com un mirall. Algú va cridar: "Ei mireu, és la Lili!", i juro que tot l'enrenou a la taverna es va aturar en sec, només per saludar-la. Se la veia tan atractiva, colrada i potser més prima que el darrer estiu, i també més evidentment feta i més dona, amb el seu pentinat ben planxat, o potser amb una lleu permanent, que li alliberava un coll estilitzat i enèrgic, les espatlles esveltes despullades pel fi vestit escotat, un vetit curt que acabava on començaven les cames tan dretes que encara conservaven la gracilitat i la flexibilitat dels molts anys de ballet. Però potser el més decisiu d'aquella nova impressió de maduresa era l'individu alt i clenxinat que es mantenia indiscutiblement enganxat a ella. "Oh, us presento el Gary, un amic de la Uni", va dir ella, entre un repartiment atabalat de petons, assenyalant-lo despreocupadament. De fet, molt despreocupadament. Ho hauríem d'haver sabut, però érem joves i l'adoràvem massa, i tots nosaltres vam sentir com esclataven en mil bocins les il·lusions que ens havíem fabricat contra tota evidència. I tot i que la Lili va acabar ballant amb tots i cada un de nosaltres, després se'n va anar amb ell, va muntar en un Cadillac de lloguer i es va perdre en la nit.
>El Perutxo i jo vam córrer amb la seva rovellada Harley Davidson per Glad Side Road, i en acabat ens vam anar a dormir sentint com si el sol no hagués de tornar a treure el nas per aquesta banda del planeta. I aquella va ser la darrera vegada que la veiérem. Una fugaç aparició, tot de somriures i quatre compliments i banalitats. Va desaparèixer tan ràpid com va venir, i després vam saber que es va casar, no amb el tal Gary, sinó amb un tèrbol director de cinema. També vam saber que s'havia donat algun tomb per casa seva, però no es va deixar veure per la ciutat, tot i que l'Arnau Vidal assegurà haver-la vista, penjada d'un paio molt més gran que ella, furetejant per foscos racons de Hell's Hide. Vam saber que va abandonar els estudis a la Universitat pels estudis de cinema, però després d'un temps de mantenir-nos alertes i confiats de veure-la aparèixer en els anuncis lluminosos i a la pantalla gran i a les revistes setinades, ens vam veure defraudats.

Va callar. Va passejar una mirada ombrívola i greu per la taverna, quieta i mandrosa, quasi deserta, tan igual i tan diferent d'aquella nit de festa de feia més de deu anys. I en acabat es va concentrar en el gotet de vi. Vam esperar educadament, pacientment, mentre ell, mut, colpejava suaument i rítimica el cul del got sobre la taula. No podíem ni imaginar que no hagués un altre final per a aquella història, que tot s'havia eclipsat en la boira sense sent
it dels dies consumits i que la Lili era ja només aquella mateixa boira antiga i erta.
-I no l'has tornat a veure, dius? -vaig fer jo, finalment.
-Doncs, no -va contestar diligentment, com si només esperés algun senyal concret per reanudar la seva narració-. I no n'he sabut res més fins ahir. Vaig pujar de la botiga amb un horrible mal de cap i em vaig estirar al sofà disposat a passar la ressaca amb retard. Vaig apartar d'esma el correu que havia pujat aquell migdia, i no sé com vaig reparar en el sobre amb el meu nom escrit a mà, i no sé tampoc per quins maleïts dimonis se'm va acudir mirar el remitent. Només hi havia un nom, el que ja devia jo sospitar. Liliana Fuster, hi deia. No cal que us digui que em vaig esboirar tot de cop i que vaig devorar la carta, encara que la lletra, irregular i tremolosa, la feia difícil de desxifrar. Al capdavall, no deia gran cosa: coses que ja sabia, que s'havia casat amb aquell director sense feina, coses que podria endevinar, que mai no l'havien triat més que per a petits papers anecdòtics, que ell finalment l'havia abandonat, i que li havia deixat uns quants deutes i l'afició a l'heroïna. Havia començat molt abans, de tota manera, deia. Ja abans que la veiéssim aquí, aquella última nit del Dia de la Independència.
-I no et deia per què t'havia escrit ara, de cop i volta? -va intervenir una de les noies.
-Bé, es veu que de tant en tant escriu a sa mare, i que ella li havia explicat que creia que jo continuava a la vella casa familiar i que no m'havia casat. Així que havia decidit escriure, però no sabria dir-vos per què. Em vaig quedar allí, llegint i rellegint la carta, absorbint-la com si anés a destil·lar alguna mena de substància preciosa que em revelés el misteri: què és realment el que vol de mi i què és el que em demana. I tot d'una vaig agafar el cotxe i vaig enfilar cap allà a Gascoigne, a cal Perutxo, i vaig donar tres o quatre cops a la porta, aquell coi de dropo del Perutxo té el timbre espatllat des de fa mesos i no se li acut arreglar-lo. Em va obrir la Martha. Com ha canviat, redéu! Tan bufona com era, i ara sota els rulls embullats veia la seva cara suspicaç i recelosa ja amb bosses de greix i arrugues. Ni em va contestar la salutació, em va deixar entrar amb desgana. Sembla que no li sóc gens agradós, em relaciona amb les poquetes pítimes i gresques que es permet el Perutxot. Ell s'estava estès al sofà, davant del televisor. Vaig pensar: "Carall!, si no fos per aquesta carta jo també estaria ara fent el gos a un sofà llardós com aquest! Però va fer un salt, tot xiroi, i em va oferir una cervesa. En tenia ben bé una dotzena a una nevera portàtil, a tocar de la mà. Li va cridar a la Martha que ens dugués alguna coseta per picar, i ella va etzibar-li que s'ho fes ell, i jo em vaig acuitar a dir que no em venia de gust res, però va ser igual perquè ell ja havia encetat una agra discussió a crits, i finalment va ser el fill gran el que va rebre i ens va dur una bossa de cacauets sense pelar. Ens vam estar allí, al sofà, bevent cervesa i llençant les closques al terra, mentre la gent a la televisió encesa també cridava i s'esbudellava. Quan el vaig veure més calmat li vaig dir que tenia una cosa important a dir-li, i ell em va dur fins a la porta. Vam sortir percaçats pels grunyits de la Martha, jo la podia veure encara uns pocs anys enrera, amb el vestit blanc lleument tibat per la panxeta, allà on ja creixia el vailet, el que ens havia servit els cacauets i que ara es mirava com hipnotitzat els trets i explosions de la tele, i ella havia corregut malgrat allò sota les grosses gotes espaiades d'un xàfec de fora d'estació, i me'n recordava d'haver-la vist des del porxo de l'església metodista amb els anells a la butxaca de l'armilla que m'amoïnava i que li havia manllevat a mon pare. En fi, que vam baixar fins al seu antic i desballestat Plymouth i vam anar fins al port. Potser no era el millor moment per parlar-li la carta, però ell em va fitar amb la seva cara xuclada i pigada i aquells ulls grisos que resulten glacials per als qui no el coneixen, i em va dir: "I bé?", i no se'm va acudir altra cosa que dir-li el veritable motiu de la meva visita. Es va llegir la carta sencera, a la llum tenebrosa del cotxe, i crec que no l'he vist mai llegir tan ràpid. En acabat va sospirar i va renegar una mica, no pas gaire. "Què farem, Perot?", li vaig preguntar. "Què suposes que podem fer?", em va replicar. No havia deixat senyes, els matasegells era d'alguna oficina d'algun aeroport de l'oest, i no donava cap pista de si tenia casa o aixopluc, o un simple apartat de correus per rebre resposta. "Potser la vella...", vaig insinuar. "Sa mare té prou feina amb l'ampolla, ho sap tot el poble. Si té alguna idea del que fa la seva filla i d'on para, millor que se n'oblidi", em va fer ell. I crec que té raó, però no sé pas. Va dir que la Lili sempre ha estat un coi de paranoica. "I ho sé ben bé perquè està feta de la mateixa pasta que jo, i que tu, sempre una mica massa solitaris i massa espantats per ser-ho". I vaig pensar, coi de filòsof, Perutxo, potser la claves. Però vaig sortir del cotxe, per sentir l'oratge fresc carregat de salabror. "Quin cony de vida!", vaig cridar. I ell em va somriure desi. de dins el cotxe, traient el caparró per la finestra. A penes veia més que la blanca línia de dents a la llumeta del cotxe, però era el somriure més trist que li he vist a la vida, beneït Perutxo! "No t'hi encaparris més, tornarà a escriure", va fer aleshores, sortint ell mateix del cotxe, murmurant com aquella marinada que ens refredava les temples. I jo vaig dir: "Tant de bo tinguis raó, vell filòsof!", mentre em mirava allà al davant, a les vores de les clapes de llum dels bruts neons de les botigues acarades al mar, el vol erràtic i entotsolat d'una rata-penada.

Va tornar a callar. La seva veu era ara ella mateixa un murmuri, un eco de la marinada freda i trista de la nit anterior. Ens vam estar allí, muts i quiets, com si ens embolcallés també aquell dens i gelat cercle, el batec desordenat i matusser d'unes ales de ratpenat entre la nit immensa i immòbil.
-Ha deixat de ploure -va trencar algú el silenci.
I llavors el Marçal va alçar-se, tot fent un ostentós gest de renunciar a la resta de vi que s'esbravava al seu got. Va dir bona nit i va sortir. Jo vaig demanar al Miquel que ens pagués les consumicions i vaig seguir el Marçal. Caminava lent pel carreró de Villon i el vaig atrapar amb dues gambades. En efecte, havia deixat de ploure, i feia una nit fresca i bromosa com la que devia haver fet el dia abans, a Gascoigne.
-No tens aquí la carta, oi? -vaig preguntar-li un pic vam desembocar al Shining Boulevard.
-Te'n puc repetir de memòria un bocí -va respondre. I tot seguit va començar a recitar, de cop i sense vacil·lació, un breu passatge, encara amb aquella veu estranya i apagada, quasi un xiuxiueig-. "Ens havíem juramentat per fugir tots tres a l'aventura, el Perutxo, tu i jo, te'n recordes? Però després jo vaig anar a Columbia i quan ens véiem als estius hi havia massa gent al voltant per recordar aquelles converses d'infants i d'adolescents. Després vaig conèixer el Tom, i vaig creure que havia trobat la solució definitiva: ell era un cineasta amb un cert prestigi i vaig pensar que amb ell al costat no seria dèbil per caure en la rutina i una vida normal, allò que sempre ens havia horroritzat, oi? Te'n recordes? I jo em vaig representar el futur com una festa contínua i una sorpresa constant, una rutilant catifa vermella als meus peus. però la catifa va resultar ser només de pols blanca. El Tom em va abandonar abans que jo avortés per segona vegada, després que destrosséssim dues o tres habitacions d'hotel per Califòrnia o Arizona. Tom era heroïnòman, i, Marçal, jo també. Però jo havia començat ja abans de conèixer-lo, ja quan ens vam veure aquell gloriós Dia de la Independència. Per això jo no podia tornar. No sé com explicar-te. Tinc encara al cap la flaire i el soroll d'aquella nit, però tinc tanta por! Tinc la por, quasi la certesa, que tot s'esmicolaria a les meves mans si hi tornés, a Tavanne. Sóc ara allò que havia jurat no ser: una covard renúncia a la meva pròpia identitat, una nul·litat submergida en la llum falsa i les mentides. Saps que sempre vaig voler ser escriptora, la millor escriptora de la nova Amèrica, em deia tota convençuda. Avui, tot el que puc escriure són cartes per ajudar-me a pensar que encara sóc viva. Així que perdona'm, perquè en veritat només t'utilitzo per parlar-me a mi mateixa. No sé si ni tan sols podré tirar aquesta carta".
-Al final ho va fer -vaig comentar.
I em va venir al cap que, penso, va ser Marina Tsvetàieva qui va dir en una carta al seu amic, o amant, Borís Pasternak, que les cartes s'assemblen als somnis en una cosa: que cap dels dos, cartes o somnis, es produeixen per la nostra voluntat, com si els somnis volguessin ser somniats igual que les cartes volen ser escrites. Però vaig estar-me de dir-li-ho, mentre de cua d'ull l'espiava i veia els seus ulls brillant en la suspesa humitat de la salada brisa que pujava pel bulevard, com si retinguéssin, aire i ulls, el regust de llàgrimes no vessades.