Cal més temps

Cal més temps...

Cada vegada que em distreg.. pens en tu. I sé que aquest dolor per la terra posada enmig i aquesta distància que sembla estar a un país estranger lluny de tu i de tot, és trist, i ben trist.
Em distreg i no puc fer-ho. Em deia una amiga: “ agenda ben ocupada”. I és el que faig constantment. Saps que m'he apuntat al gimnàs? Odiava fer-ho. Però cal fer coses per no pensar. I a classes d'anglès, de ioga,de ceràmica, de brodat. També em duc feina a casa, tenc l'ordinador tot el temps en marxa. Faig cursets a la xarxa. He après a cuinar, a cosir, a planxar, a fer-me la manicura francesa... i tot per oblidar.

Però al vespre, abans de dormir, el darrer pensament és per tu... i el primer quan em despert el matí.
Em neg a fer-ho i m'empreny amb mi mateixa. Què fàcil seria tenir un botó OFF.

Seria tan fàcil enviar un missatge amb un emoticó com fèiem sempre. El nostre codi per sabre si podíem xerrar. Si no hi havia ningú aprop...

Vàrem prendre decisions. I decidir és renunciar. Potser el que queda és bell encara. Només el pensament i viure de records. De la teva olor, de la sensació d'agafar-nos les mans, de mirar-te als ulls i sabre tot el que penses, de sentir la frescor dels teus llavis, de sentir la teva veu.

Quan de temps fa que no la sent?

Avui plou a Mallorca. Després de tants de dies de sol i calor. Canvis metereològics. Canvis, canvis als que en hem d'acostumar sense remei.

Cal més temps per morir per dedins.

Aurora Gamundí
Final d'octubre 2013