Carta al meu amant

Un relat de: Aurora Gamundí
Carta al meu amant

Aquest matí la teva cridada m'ha sobtat misteriosament. L'angoixa ha tornat, després de tant de mesos, quasi 7 crec recordar.
Una veu em demana com estic.
Ja sé que estàs enfadada.
No sabia què dir-te, no he gosat contestar.

Just ara. Just ara que estic coneixent al millor home que he pogut conèixer en la meva vida. Perquè no ets tu, saps? No ets el millor home. Però ho eres. Eres especial i ho saps. Aquesta anar i tornar, aquest aparèixer i desaparèixer, aquesta montanya russa, aquest estic casat però no l'estim, aquest ets tan especial per mi, què faria sense aquests moments amb tu, aquests ets com una finestra que s'obre i entra la brisa marina...

Ningú pensa en l'altra. Som patidores silencioses, discretes. No som oficials, no existim, no patim, no pensam, no respiram, no passam pena, no ploram, no sentim.

A la fi aconseguesc les forces per treure't de la meva vida. I ara tornes aparèixer. Per què m'embulles? Per què m'ho poses tan difícil, amor?. Amor, no. No et vull dir amor. Perquè ja no ho ets. Així és com tu me deies. Jo sempre esperant. Era tan injust. En realitat què esperava? Sabia des del principi què hi havia. Vaig jugar amb aquestes cartes.

Ara som feliç. Coneixent un altre home que m'ompl o potser que vull pensar que m'ompl. Però sigui com sigui aquesta és la meva realitat ara. I tu ja no hi entres.

Com voldria dir-te “pus mai més”. Però no gos ni xerrar amb tu perquè sé que hi tornaré a caure i no m'ho puc permetre. Ara no. He decidit seguir el meu camí. M'ho meresc. Vull fer les coses bé i en ordre malgrat hagi de renunciar a la nostra passió. Potser irrepetible. Això ja ho sé. Però tu has tengut una vida: una dona, un fill. Deixa'm que jo també ho tengui. Només et deman això. Des del meu interior t'ho deman perquè sé que no podria fer-ho verbalment davant tu. Sé que m'agafaries dolçament la cara i em besaries. I acabaríem fent l'amor de forma apassionada. Lluitar contra això és com lluitar contra al tempesta. Saps que som feble...

Et dic adéu en silenci, amb apreci per tot allò viscut. És un adéu amb dol però necessari per evolucionar, com a dona, com a persona.

Deixa'm intentar fer-ho. Vull ser feliç. Sense tu. Sempre i mai. Teva. Ja no.

Comentaris

  • Un adéu dolorós...[Ofensiu]
    Lola | 29-10-2013

    ... i molt tendre, ple de sentiments contradictoris. Bon relat!

  • Impressionant[Ofensiu]
    McCampbell | 27-10-2013

    Aquesta última frase de:

    "Et dic adéu en silenci, amb apreci per tot allò viscut. És un adéu amb dol però necessari per evolucionar, com a dona, com a persona."

    M'ha fet agafar de tot.. Molt bon relat.. :)