LA FONT DE LA TARTANA

En Franc havia engrescat la colla a fer un cap de setmana de travessa. També aquesta iniciativa els havia vingut de gust. Com totes.
Amb el sol ja post, baixen del castell contents i cansats. Es fa fosc de pressa. Remuguen perquè ja volen reposar i fer un mos, però en Franc els anima dient que aviat arribaran al lloc d’acampada. El corriol va a parar a una clariana i en Franc es desconcerta en no veure-hi la font. Llavors hi cau: en aquell paratge feia estona que alguna cosa no li encaixava. No és prudent tornar-se a emboscar i fingeix que aquell és el lloc triat. Una mica decebuts, no repliquen, s’acomoden i buiden els "tuppers". Amb la panxa plena fan una mica de gatzara, però el cansament els venç. En Franc també s’ajeu per descansar. Quan creu que tothom dorm, s’endinsa al bosc desfent camí per trobar el lloc on s’han desviat; i no el troba. S’asseu amb el cos repenjat a la soca d’un pi. Els ulls llagrimosos li desdibuixen la fosca de les capçades que es gronxen a contraclaror de la mitja lluna. «Els he fallat». De sobte un punt lluminós travessa el vel que li emboira la mirada. S’alça de cop. No és lluny. Camina ensopegant fins a trobar la pista que han creuat i corre amb l’esperança que el llum no s’apagui. Arriba al peu del mas i el llum encara és encès. Fa uns cops prudents amb el picaporta i s’obre la finestra. Després de saludar i excusar-se, explica la situació i pregunta on és la Font de la Tartana. Ara ho veu clar: al coll s’ha equivocat de direcció. Torna a córrer cap a l’acampada, amb coïssor als ulls, però ara alleujat. Sense fer soroll s’ajeu i es posa a dormir.
Al matí, quan tothom ja s’ha llevat, ell encara dorm. Algú el sacseja: «Si que anem bé, si el guia encara ronca». Tots hi fan broma. En Franc es frega els ulls, vermells encara, i somriu. Amb les motxilles refetes i a l’esquena els diu: «Aquest ha estat un bon lloc per acampar, però ara hem de desfer un tros de camí». Al cap d’una estona fan una parada en una font que sembla una tartana.