La filosofia d' Espinosa

Les discusions no són agradoses. Les converses sí que ho són, amb una sola condició: que els interlocutors es puguin entendre perquè llurs nivells culturals tinguin un nivell semblant, I, molt especialment, quan un dels contertulis és un mestre en la qüestió que es debat, es comenta, o es critica.

Aquesta observació ve a tomb amb motiu d'una tertúlia atenística de la qual vaig ser un inexpert i admirador oient.
Es parlava, no sé el motiu, ni com va començar el col.loqui, de la política del govern que mana al nostre Estat. De la política es passà a la situació del món que ens toca viure, i, de la situació del món, a uns quants perquès. Els perquès acosten a la filosofia, i, com que tots els erudits se senten una mica filòsofs, d'un interrogant es passà a una resposta , de la resposta a una intemperant acusació de falsedat, de la recusació a una paràbola explicada molt bé per un saberut de la colla, de la paràbola a Arquímedes, i d'Arquímedes a la filosofia en general. I la tertúlia, naturalment, es féu plenària de veus, amb l'excepció de la meva paraula, que no es va fer sentir en absolut.

Però de la reunió d'he servat un bon record, que faig servir avui, ara, per a escriure'n la ressenya.

Els començaments i el posterior desenvolupament de l'aplec d'un dia d'intel.lectuals que en podriem dir savis, no va tenir més interès que el que resulta d'un ràpid intercanvi d'idees i de raonaments. Fins que en un moment determinat es feu silenci, un silenci impressionant pel contrast amb la precedent confusió de veus. Parlava un home amb veu relativament baixa, pausadament, i amb la sensació que els seus oients sabien que pensava prèviament el què deia, i per això ho entenien bé. Una veu per escoltar de gust.

Heus açí la seva dissertació:


"Les opinions escoltades, i menys ben sentides que el què jo hagués desitjat personalment, han sonat a erudició, no crec que profunda, però sí extensa. He sentit parlar dels filòsofs clàssics, i dels filòsofs que durant segles, des d'aquells tan llunyans temps, han anat intentant aclarir, a la seva manera, els textos sagrats, i tot allò que no entenien. He sentit parlar, especiallment, de Descartes i de Leibnitz, i de molts altres mestres de la filosofia, i m'ha estranyat no sentir ni una sola vegada un nom important d'aquella època i que, segons creu la meva extensa família, fou un il.lustre parent ancestral de la nostra nissaga. Jo em dic, com sabeu. Salvador Reig. Però potser no sabeu que el cognom de la meva mare, el meu segon cognom, és Espinosa. I Espinosa, fou, amics, un dels més importants filòsofs que la humanitat ha conegut. I d'ell és de qui m'agradaria parlar-vos, ja que aquí no s'ha esmentat ni una sola vegada. Per desgreuge de l'home, i per vanagloriar-me d'un avantpassat.

-Digueu, digueu... comentà una veu, amb l'aprovació dels assistents.

"El meu ancestral parent va néixer a la Haia, o l'Haia, l'any 1632. Procedia de Portugal, d'on hagueren de fugir els seus pares per jueus, ja fugits de Catalunya anys enrera pel mateix espantós delicte. A l'Haia es va conèixer amb el nom de Baruch Spinoza. El noi era eixerit i l'estudi la seva fal.lera. Els pares, amb aquesta certesa ,el feren estudiar el Talmud i els altres textes sagrats de la seva religió. El noi els estudià i -cosa realment estranya!- s'adonà que era molt possible que tot allò que aprenia fossin meres falòrnies. Renuncià a la professió de rabí, com volia son pare que ell arribés a ser, i renuncià a saber més bé el seu Talmud i els dogmes de la seva religió. Tenia vint-i-tres anys quan els jueus d'Holanda l'exclogueren, -com deia la fòrmula que havia de dir- " de totes les tribus d'Israel".
"No essent jueu no tenia per què seguir amb el seu nom jueu, i se'l canvià. Des d'aleshores s'anomenà Benet (Benedictus) Spinoza. Per nosaltres és, i seguirà essent, Benet Espinosa.


"Fou un home solitari tota la vida. El curiós és, tanmateix, que se li coneixen uns amics. I quins amics!: Huygens (l'inventor del rellotge amb volant) i Boyle (el químic prodigiós). Pensava -potser- que l'únic que podia fer era cantravenirla norma, i es negà a repetir el què li obligaven a repetir i a saber. Pensà, pel que es veu, si allò que havia de repetir era correcte, si era cert, o ho era. No es tractava de temes de la seva antiga religió, sinó de temes qualssevol. Ciència, religió, teologia... eren, per ell, temes a estudiar.

"Espinosa fou un home extraordinari. Pensava en la realitat del què tenia al seu entorn, i de les explicacions que rebia sobre allò que era impossible d'entendre. Era -per dir-ho clarament- un filòsof de debò. L'home no classificava les incomprensions, sinó que pensava interrogant-se com es podien contestar. No va ser la primera perquè totes eren fonamentals. Pero una d'elles fou essencial per ell, perquè de la seva resposta en van seguir moltes altres que contravenien tot el què fins aleshores s'havia cregut cegament.


"Hi era Déu? Què era un déu? Tot es devia a Ell, i ningú sabia contestar-li. Es donava per fet el què sempre s'havia afirmat. I Espinosa pensà que Déu tan sols podia ser la mateixa causa de la qual es cercava l'origen. "Je crois que Dieu esr la cause interieue de tout au monde et non une cause extérieure". Pensava en la realitat del què tenia al seu entorn, i de les explicacions que rebia sobre allò que era impossible d'entendre. Era -per dir-ho clarament- un filòsof de debò. L'home no classificava les incomprensions, sinó que pensava, interrogant-se com es podien contestar.

"El més important, per a ell, era el sentir-se lliure. La llibertat era una condició essencial de l'existència. I per això refusà càrrecs i donacions. Els càrrecs l'obligarien, i les donacions el farien deutor. Ell, per viure, en tenia prou amb l'exercici de la seva extraordinària qualitat de professional òptic, polint els vidres dels telescopis i dels microscopis, com ningú sabia fer amb tanta de precisió. Espinosa no necessitava cap dels plaers que li pogués oferir la vida- com Descartes o Bacon. Per Espinosa, com ho fou per Sòcrates, una gemma qualsevol, una pedra, fou l'estaló que sostingué la seva vida. Espinosa va ser un estoic traspassat al segle XVII, amb un estoïcisme purament espiritual, tancant la seva ànima dins l'univers que era la seva vida intel.lectual. La seva vida interior, de pensaments, de raonaments i de sentiments, s'omplia amb les passions que aquestes activitats li fornien.


"Les matemàtiques foren l'exemple pel seu sistema filosòfic. Elles, creia, ens ensenyaven les fòrmules amb què es regien línies, superfícies i volums: unes fórmules d'extrema profunditat de les quals era imposssible arribar al seu total planteig, i menys encara a la seva total comprensió. Res d'útil enmig del planteig de les solucions matemàtiqiues. Els homes havien arribat a creure que el món havia estat creat per a la humanitat, i la natura en benefici i utilitat seva. Diu Espinosa que si el món va ser creat per als homes, era necessària la creació simultània dels conceptes del bé i del mal, l'ordre i el desordre, la bellesa i la lletjor. Si els homes eren criatures lliures, havien de veure néixer obres bones i pecats, coses bones i coses dolentes. Per què? En benefici propi o en benefici de la pròpia opinió. El món crea objectes i afeccions, i si se l'ha fet per l'home, serà perquè l'home les jutgi. La música por ser malencònica per algú, alegre per un altre.o indiferent per un tercer. En aquest món, el bé i el mal afecten amb indiferència justos i pecadors. El Déu d'Espinosa no crea, ni fa, ni concep segons un pla determinat, amb certes intencions. Són les lleis eternes de la natura les causes de tot.

"Les coses no són per què algú les decideixi de certa manera, sinó obeïnt a lleis que les obliguen a ser d'una o altra mena. En una paraula: les coses, com el seu món, són fruit de causes necessàries. La llibertat és quelcom d'inexistent, perquè les causes, a més de necessàries són inexorablement omnipresents. La paradoxa està en la passivitat humana. La vida implica la voluntat de ser i la voluntat de col.laborar a la consecució de la pau interior, aquell sentiment de felicitat perfecta que tan sols pot donar "l'amor intel.lectual de Déu" -amb paraules del filòsof.


"Les tristeses i les penes, les contrarietats i la malenconia no són bons estats anímics. Les penes porten a la impotència, de la mateixa manera que la joia porta a la força. Còlera i odi són contraris a l'harmonia i, consegüentment, no són bons sentiments. Cap savi odia perquè no té què odiar, ja que tot és conseqüència de la llei de la necessitat. L'absència d'odi ens du al raonament correcte, que porta evidentment a la magnanimitat. L'odi no es venç amb l'odi, ja que de l'odi surt d'un sentiment d'inferioritat, que és l'enemic de tot ésser humà que raoni amb seny i sentit comú.

"La desgràcia és que la gran massa és incapaç d'elevar-se a la vida racional per arribar a aquell seny: la massa no cerca afeccions. Arriba tan sols, potser, al penediment de les maldats que surten de la ignorància del bon camí.

"I on és aquest bon camí?. Contesta Espinosa el mateix que contestà Sòcrates: " La saviesa, la saviesa intuïtiva, és l'essència de la virtut." Nosaltres no ens podem lliurar de la necessitat eterna, i és per això que no som lliures. Tanmateix, el pensament ens podria fer percebre aquesta necessitat i, en aconseguir-ho, més fàcilment podríem acomodar-nos a la llei eterna. El camí consisteix en aprendre a percebre'l i estimat-lo, perquè, en fer-ho, deixarem de sentir-nos esclaus d'aquella necessitat. Es aleshores quan ens arriba la confiança del savi i la llibertat de la seva actitud davant de tot el què topa amb el camí de la seva vida.


"Espinosa creu confirmar les assercions amb les seves experiències quotidianes. Quan, per exemple, sofrim una pèrdua cruel, el nostre consol arribarà abans si saben entendre perfectament que l'esdeveniment era inevitable. En totes les circum
stàncies de la nostra vida, aquesta entesa farà que les nostres penes i la nostra indignació amainin i deixin d'emmetizinar-nos l'ànima. La nostra passivitat s'ha de tornar activitat, i les penes desapareixeran dins l'amor intel.lectual de Déu.
"L'amor sobrehumà no ha d'esperar res en retorn. Si es dóna, s'ha de donar amb total desinterès. L'amor purament racional de Déu, la submissió completa a aquesta manera d'entendre la vida, són les lleis imperatives d'un misticisme que contrasta amb el concepte impersonal i quasi matemàtic de la divinitat.

"L'amor intel.lectual de Déu comprèn la beatitud. Quan l'home pot arribar a aquest estat, quan pot veure totes les coses sub specie aeternitatis, desapareixen totes les imperfeccions. En la lluentor de l'eternitat tot resulta predeterminat per les lleis eternes i 'individu no se sent més que un vague no-res en l'immens oceà que és l'univers.

"El cel és pur i clar on pot arribar el seu savi. Però el seu savi, amics, ni tan sols sembla de carn i os. On és la bellesa? On és la mística espiritual, malaltissa si voleu dir-li, dels il.luminats que en aquest món han viscut?"



"Tot el que digué i escriví el meu avantpassat no deixa de ser admirable , tanmateix, si es vol comprendre amb els sentiments i els coneixements d'avui. El resum de la seva filosofia és pròpiament la del científic ateu, que sap anomenat Déu a la pròpia matèria, que sap anomenar llei eterna i immutable als esdeveniments incomprensibles que admirem al nostre entorn , cada dia més poderosos, i cada dia portadors de noves incògnites i de noves ignoràncies."

El conferenciant ni fou aplaudit ni comprès. Tan sols se sentí una frase que compendiava l'acte: "Tots els filòsofs s'han de sentir ben sols."