La felicitat

En Claudi portava deu minuts entrant roba a l'armari; ara uns pantalons, ara una camisa, ara una tovallola, ara uns altres pantalons... segons l'ordre invers al qual havia col·locat aquestes peces damunt el que començava a semblar una cadira. El procés, i no la finalitat, no diferia gaire del d'un arqueòleg que va alliberant els estrats que el temps ha acumulat per acabar trobant l'objecte que un dia havia estat una entitat útil. Treure cada peça de roba era retrocedir en el temps i despertar el record que aquelles peces li evocaven, totes elles massa poc utilitzades per anar a la rentadora i reservades a la cadira esperant una nova ocasió per posar-se-les. Per enèsima vegada es va proposar acabar amb aquella pràctica de retrospecció tèxtil!
El timbre de la porta va sonar. Per un moment li va venir la pressa d'acabar-ho de desar tot abans d'obrir per por que no es tractés d'algun parent o amistat que pogués descobrir la seva deixadesa. Però no tenia temps, i va decidir no ensenyar l'habitació a aquesta suposada visita si no era en cas de vida o mort.
Per l'espiell semblava un home de fiar, d'uns cinquanta anys, camisa blau cel, amb un maletí, i cert aire familiar. Un home amb maletí és un home amb un secret, va pensar. I un home amb un secret trucant a casa teva, posarà un preu al seu secret. Amb la rapidesa d'aquests casos i de forma involuntària, li vingueren al cap les mil excuses de les que la gent es val per desentendre's dels venedors d'enciclopèdies, aspiradors o assegurances contra els llamps. Només d'obrir la porta, l'estrany engegà un discurs que més que estudiat semblava llegit, i que deixà en Claudi descol·locat.
-Bon dia! Em dic Cèsar Dragó i compro felicitat!- .Li allargà la mà i restà en silenci uns segons com per donar un aire misteriós a l'enunciat, mentre mirava en Claudi fixament i premia els llavis tot forçant un somriure de complicitat.- Ja sé que dit així és simplificar molt les coses. La felicitat no es compra, pensarà vostè, o més ben dit, no es ven, al menys en el sentit literal de transacció comercial en el que un individu es pugui despendre d'una emoció i rebi a canvi una quantitat de diners. Però cregui'm, i no li descobreixo res, si li dic que avui en dia tot té un preu. "La societat de consum", en diem. Creem necessitats noves cada dia només per mantenir viva la inèrcia del consum diari. El capitalisme ha arribat a tal grau de perfeccionament, que els diners ja no fan la felicitat, sinó que la compren. Fins ara, amb diners hom disposava d'objectes, màquines, serveis i fins i tot estatus social que li proporcionava un grau de felicitat proporcional al valor d'aquests béns o a les expectatives que es creava pel nivell adquisitiu que tenia. Però sempre, diners i felicitat necessitaven un element intermediari, allò que es comprava portava a un sentiment, l'efecte dels diners era la causa de la felicitat. Diners - adquisicions - felicitat. Aquest era l'ordre, la cadena a seguir. Però la mateixa societat, en aquest afany consumista que exprem les ments més depravades per inventar sensacions noves, augmentar la freqüència al consum i reduir processos entremitjos, ha aconseguit el súmmum del sistema permetent l'adquisició directa de la felicitat, sense res que destorbi l'operació de compra ni faci perdre el temps als individus negociants.
A en Claudi només se li va acudir que hi ha gent per tot. Encara no endevinava per on anava aquell individu i, mig per curiositat, mig per acabar aviat, li etzibà un: vol dir que em vendria... posem que... dos-cents cinquanta grams de felicitat, per exemple?
-Entenc la seva incredulitat, d'altra banda del tot lògica. Jo mateix he patit aquesta incomprensió en una ocasió anterior. Però recordi que ja li he dit que qui compra la felicitat sóc jo. No li demano que em cregui, ni tan sols que m'entengui. Si li he deixat anar aquest discurs, és només per ètica professional.
S'aturà uns segons com per donar solemnitat al discurs i preparar la part important.
- Tan sols li ofereixo la possibilitat d'adquirir una important suma de diners, més dels que guanyaria amb tota una vida - aquí el senyor Dragó emfatitzà cada síl·laba movent el cap i arquejant les celles - a canvi de la felicitat que estigui disposat a vendre'm.
- I com sap que sóc feliç? i millor encara... com sabria la quantitat de felicitat que em compraria i la corresponent compensació econòmica? Això sense tenir en compte que aquests serien uns diners difícils de declarar...
- Per començar tinc tots els papers necessaris per convertir aquesta venda en una transacció rigorosament legal, altrament avalada per la presència d'un professional si així m'ho demanés. Per altra banda vostè sembla disposar d'una certa felicitat, en part condicionada per la seva joventut, i que he pogut constatar durant la meva presentació gràcies a una virtut especial que tenim els faltats d'aquesta sort. I finalment, i parlo per experiència pròpia, cregui'm si li dic que la consciència humana s'encarrega d'estipular el preu de la felicitat. O dit d'una altra manera, vostè experimentaria a temps real la transferència - procurà no dir pèrdua - de felicitat a mesura que vostè mateix anés agafant els diners (alçà el maletí), de manera que seria ben lliure d'aturar la venda en el moment que considerés oportú.
A en Claudi se li ennuvolà el cap. D'entrada aquell plantejament surrealista formulat un dissabte a quarts d'onze del matí li era difícil de digerir. Per un moment pensà en despatxar-lo amb un no m'interessa, passi-ho bé. Però la por de penedir-se'n més endavant per no haver-ho ni intentat el feia mantenir-se expectant. Es començà a plantejar un debat ètic que aturà tot seguit per la magnificència que suposava. No podia pronunciar-se immediatament davant d'una proposta que superava en transcendència la petició d'una hipoteca o la decisió de canviar de feina. Però sobretot l'aturava la inconsistència de tot plegat. Aquell home havia d'estar boig, i aquells diners, falsos. Si allò fos possible, la ciència s'hauria de tornar a plantejar els principis més bàsics. Per altra banda, però, no veia quin perill hi hauria en acceptar els diners si tot plegat era una farsa. I si no ho era, sempre li quedaria la possibilitat de recuperar la felicitat venuda tornant-la a comprar. Al capdavall, de felicitat no li'n faltava, i fins i tot veia altres maneres de recuperar-la que no fos amb diners. A més, últimament li estava costant molt d'arribar a final de mes, i qui sap si unes petites vacances li suposarien trencar una mica amb la rutina, i potser un apartament a la muntanya...
Davant el posat indecís que intuí en en Claudi, el senyor Dragó començà subtilment un procés de retirada abaixant les espatlles i dibuixant un somriure de decepció.
Fou llavors quan en Claudi, sense dir res i amb un posat seriós, allargà la mà cap el maletí i mogué el cap amb un gest d'afirmació.
La consciència d'en Claudi devia de ser molt sensible perquè amb aquell simple gest li entrà un desànim paorós que li ennuegà els ulls de llàgrimes i l'evocà en un estat depressiu lamentable que li feu plantejar el suïcidi. Encara sort que estigué a temps d'entrar a casa d'un salt, sense ni tan sols acomiadar-se.