La felicitat és un secret per ella

Se sent sola, fora amics, fora una persona especial que l'estimi com es mereix en realitat. Una persona que ara l'estaria abraçant, que no se'n aniria del seu costat fins veure el seu somriure magnific.
Na Joana pensa que mai tornarà a ser feliç...
La seva mare acaba de morir, i ella, als quaranta cinc anys que té, encara no està ni casada i ha de fer-se càrreg del seu germà discapacitat, cosa que per ella no és una obligació, ho fa perque l'estima, però l'estimació que ella necessita no la troba en la figura d'un germà com el que té.
Ella voldria un amor com aquell que va tenir quan acababa l'institut, com quan sentia per dins seus com a esprunes quan li roçava el cos, com quan va ser tan feliç...

No plora, ja no li surten les llàgrimes. Resignació? Ganes de no seguir caminant en aquell llarg camí del qual ja estava cansada? Doncs sí. No pot més, es vol resignar d'una vegada a la seva realitat, deixant de lluitar, perquè ja massa ha fet durant els darrers vint anys i pocs resultats gratificants ha obtès.

Es passa el dia amb cares tristes, amb mirades que no van dirigides a ningú. Joana es desperta a les sis del matí per agafar el cotxe i arribar a Palma a la feina per la cual no sent cap mena de passió. És secretaria d'una simple empresa de viatges que ara, en temps de crisi, baixa les seves ventes i per tant, fan retallades de treballadors...li tocarà a ella? Es demana. Recorda dia rere dia el que ella somiava ser de major. Volia ser professora d'Universitat o de Batxillerat i donar l'assignatura de llengua Catalana...li encantava la literatura, li encanta, li encantarà fins que es mori.

Després del treball torna al treball per arribar a casa a donar-li de dinar al seu germà estimat. Quan acaba de fer les seves tasques li queda tota la resta de la tarda lliure.
No li agrada quedar-se asseguda al sofà mirant els típics programes de salsa rosa en els quals només apareix gent adinerada que es queixa i es queixa dels petits greus problemes que ha tingut amb la seva veinada o cuñada... Vaja bajanda de programes. Doncs agafa el bloc de notes i surt a caminar. Camina per les cales més pròximes, s'asseu quan troba ell lloc ideal per la seva inspiració i comença a escriure relats o poemes que només guarda per ella i que alguna vegada llegeix al seu pobre germà.


Idò ja coneixeu a na Joana, ella ha deixat de lluitar per trobar a la seva mitja taronja, però lluita pel seu germà i per seguir escriguent en els seus buits de l'horari. El que no sap ella és que, per lluitar pel seu germà i per dur a terme la seva gran passió que és escriure, ella, mínimament ja és feliç.
Per això, la felicitat és un secret encara per ella. Un secret que qualque dia descobrirà